Nit en cinc actes i un epíleg

El retorn de Macbeth, Francesc Puigpelat. Bromera, 2013. Pàgines: 340.

Assumir part de l’herència de Shakespeare i engrandir-ne la projecció sense macular-la no és un repte senzill d’aconseguir: el que va deixar escrit el d’Stratford-upon-Avon és una pedra de toc per a tothom que l’ha succeït després que encimbellés les seves obres en la torre que van aixecar els clàssics de la literatura en el seu moment. Per això, l’arrencada de la lectura d’El retorn de Macbeth que signa el balaguerí Francesc Puigpelat provoca, fins i tot des de la més asèptica de les avaluacions prèvies, una aixecada de cella tan expectant com innecessària: el balaguerí se’n surt amb eficàcia i elegància.

retornmacbethLa novel·la –tot i que es fa difícil encasellar-la en aquest gènere sense sentir  les martellades que calen per fer-ho- reprèn el drama de Macbeth,  el rei d’Escòcia a qui Shakespeare va fer experimentar el turment dels remordiments, quan el seu fill ja és un home vell.

La necessitat que tenen tant el protagonista com l’autor de posar un final definitiu a la història que va crear el dramaturg anglès du el descendent del monarca assassí a reunir-se amb una antiga coneixença per treure a la llum tots els detalls de la història del seu pare, que és a la vegada la seva pròpia història, la de bona part d’aquells que va tractar i, per extensió, la del país –entès en el més ampli dels sentits possibles- que els va acollir.

Coherent amb l’esperit de l’obra original, Puigpelat adopta un format teatral a l’hora de posar en joc unes criatures que fa seves sense reserves: els fets es presenten al lector aplegats en cinc actes i un epíleg i tota l’acció –fonamentalment verbal- té lloc en una única cambra de què el lector només en surt quan algun dels personatges parla d’altres llocs viscuts en altres moments.

Si la forma d’El retorn de Macbeth és gairebé tan previsible com fàcil de resoldre,  el fons demana cura, atenció, seny i sensibilitat a l’hora de retre un homenatge d’alçada al mestre inspirador.

Decidit a embolicar amb ganes la troca que després descabdellarà, Puigpelat presenta els personatges des d’una calma fictícia: si bé el seu capteniment al llarg de la nit de conversa de què es fa la crònica es manté en el camp d’una passivitat que s’esvaeix en ocasions comptables,  la intensitat dels seus missatges no pot merèixer la mateixa anotació.

De mica en mica, l’autor treu a la llum tot allò que defineix i, a la vegada, de manera substancial i, per tant, indestriable, tortura les persones i les seves ànimes. Els temes clàssics hi són per dret propi: la recerca de la identitat pròpia, l’amor, la mort, l’amistat, la traïció, el desig, el càlcul despietat, la volubilitat, la casualitat i la causalitat, l’esperança, l’odi…

elretorndemacbethDe mica en mica, trenant amb cura i un molt bon domini del ritme narratiu els relats dels personatges, El retorn de Macbeth avança, retrocedeix, fa tombs, s’atura, reprèn la marxa i, definitivament i indiscutible, situa qui la llegeix en una teranyina indefugible de què no vol escapar: són humans, els personatges que Puigpelat situa en l’escenari novel·lat, tant humans com aquells que hi entren en contacte. Per això fa tantes ganes de saber com acaba, ara sí, tot plegat.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’abril del 2013: el puntavui.cat/El retorn de Macbeth

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s