Cap al cul-de-sac

La teoria de la repressió urbana assegura que, a l’hora de posar fi a una manifestació massiva, els agents policials sempre han de deixar una via de sortida per la gent a què estan intentant controlar. Si la gent no pot fugir, es defensarà de l’agressió com una bèstia acorralada i la situació pot sortir de mare. Ho diu la teoria i ho corrobora la pràctica, de què la televisió, amb una freqüència creixent, en dóna notícia.

cul-de-sacVíctima de la seva prepotència, la Castella antany imperial exerceix la ignorància amb la delicadesa d’una excavadora.

Res de nou, és clar, en la seva manera de fer.

Acostumada a robar allò que necessita, no s’ha interessat mai per les bondats del diàleg. D’exemples, en sobren. I cada dia n’hi ha més: els diaris, les ràdios, les televisions, les xarxes socials… fan bullir l’olla amb notícies –notícies?- com ara l’encalçament d’un fiscal general que defensa la legalitat, un fet que no fa oblidar la llei Wert; les amenaces amb una invasió militar; la desatenció de l’eix mediterrani; la sobredosi d’espies a Catalunya; la diferència de raser a l’hora de fer inspeccions fiscals a un o un altre territori; el recurs judicial sistemàtic a les decisions sobiranes que prenen els representants polítics dels catalans; l’intent de fer passar per l’adreçador –pel seu adreçador- les oficines comercials a l’estranger; l’intent de ressuscitació de les corrides de toros; l’escanyament econòmic; la persecució irracional dels símbols visibles del catalanisme –a què acompanya l’obsessió mòrbida per la implantació peti qui peti dels símbols visibles de l’espanyolisme-; el joc brut general amb què es mouen els recursos de l’Estat –tribunals, policia, legislació…-; l’incompliment de les seves pròpies lleis quan no les consideren favorables als seus interessos…

És possible que la tàctica actual que anima l’agressió castellana tingui com a objectiu satisfer un objectiu estratègic que sempre ha estat anhelat i mai s’ha aconseguit: aplanar Catalunya i els catalans fins a fer-los irreconeixibles i, sobretot, indefensables per inexistents. Dur-los a un cul-de-sac de què la seva Espanya anorreadora sigui l’única sortida. I només permetre-la si abans hi ha hagut mea culpes i humiliació.

És la manera castellana de sortir d’una atzucac construït apassionadament a base de fatxenderia, provincianisme, prepotència, orgull malentès i deliris de grandesa. Que no s’hi busquin indicis de racionalitat: en aquest àmbit, no hi ha res a fer. Castella lluita per la seva supervivència amb maneres pròpies dels animals.

No és un futur afalagador, el seu. Els catalans, de la seva banda, només han de passar cap a l’altra banda d’un mur de fum que alguns voldrien indestructible.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s