En caiguda lliure

Liquidació final, Petros Màrkaris. Traducció de Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí. Tusquets Editors, 2012. Pàgines: 341.

Petros Màrkaris ha sovintejat recentment les pantalles dels televisors com a testimoni savi de la desastrosa situació de Grècia. És curiós i és trist que es conegui mediàticament un escriptor pel caos que s’ha instal·lat al seu país i no pas per la seva obra, que en el cas de l’autor grec abasta el teatre, el guionatge per al cinema i per a la televisió, la traducció, els articles de premsa i la novel·la, àmbit en què té un paper rellevant el comissari Kostas Kharitos.

petros_markaris_blogEll és el protagonista d’aquesta Liquidació final, que, tot i que s’emmarca en el gènere policial, assumeix amb intensitat i empenta la missió de fer crítica social que donava sentit a la novel·la negra abans que la invasió de les titades nòrdiques en pervertís i prostituís la denominació.

Aquesta novel·la de Màrkaris és una d’aquelles que cal llegir si es vol mantenir la fe en el  paper dels escriptors com a veus del poble. La lectura, que es veu afavorida per una traducció a què, en contra del que ha esdevingut habitual, no se li poden posar pegues, submergeix el lector en una trama lineal i quasi segur que volgudament simple: un personatge misteriós mata persones que han estafat diners a la Hisenda grega i ho fa amb unes maneres –amb cicuta– que reivindiquen el món antic que va tenir lloc a la península més oriental del Mediterrani.

Aquesta trama professional que implica de ple el protagonista la complementa una altra de personal que afecta la filla del comissari.

Quant a trama, no hi ha gaire cosa més: el que de veritat vol dir Màrkaris a Liquidació final és tot el que explica amb els fets amb què estintola la novel·la.

01CSUG_010

És en aquesta dimensió narrativa en què el discurs de Markaris, servit a través del seu comissari, pren volada. Liquidació final arrenca amb el suïcidi de quatre pensionistes que s’han estimat més la mort que la degradació a què les sotmet el seu país. Aquesta escena marca el to de la novel·la, que no té res d’alegre i que, als personatges, els amara de tristor, de ràbia, d’impotència i de desesperació fins que la misèria que els imposa la realitat traspua el paper i s’enfila fins a l’esperit de qui el sosté.

Màrkaris, però, no es limita a banyar les seves criatures en el bassal de la injustícia. La seva és una crònica general que no deixa de banda les causes dels efectes que retrata. Per això, amb el distanciament seré que el temps viscut ajuda a aconseguir, passa revista a la corrupció que ha esdevingut congènita en el dia a dia de la societat grega i la converteix en el gran personatge que sobrevola tota la resta de personatges i que els cobreix amb la seva ombra tètrica.

No hi ha res de divertit en aquesta Liquidació final –el títol no ho diu tot?- que es fa contundent perquè no s’allunya ni un pam de la realitat que descriu i perquè s’acosta al lector amb les mans nues. Nues, però en forma de puny. I amb ganes de colpejar consciències.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui l’1 de febrer del 2013: elpuntavui.cat/liquidació final

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s