Blancalícia i els camatxets

La passió que senten els polítics envers la televisió quan els és favorable és tan coneguda que no mereix comentaris.
Malgrat tot, els excessos tenen aquell què d’engrescador quan sobresurten amb estridència, un àmbit, aquest, en què la líder del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho es mou com peix dins l’aigua víctima d’una frenesia esglaiadora.

La política popular ha trobat el què, a això de la dosi diària, i no està per orgues ni tan sols quan desafina –ara ja ho fa sempre.

Blancalicia

El 23 de gener, quan el Parlament de Catalunya va votar afirmativament sobre unes obvietats que tothom veu clares tret d’aquells que no les volen veure de cap manera, Sánchez-Camacho va organitzar una interessant desfilada prematura juntament amb els seus companys i companyes de partit electes. Després, a TV3, la diputada va dir que ni els seus ni ella volien formar part d’un espectacle tirant a lamentable.

Si hagués dit la veritat, hauria demostrat, una vegada més, quina és la seva idea de la democràcia, del respecte a la voluntat d’un poble expressada a través d’aquells a què ha escollit en unes votacions lliures. És de témer, però, que l’espectacle lamentable que ells i ella van protagonitzar tenia altres motivacions: la lluita dura que el PP català manté amb Ciutadans per la quota de pantalla a la televisió amiga –Interconomía- i a la resta de mitjans demanava que els populars se signifiquessin i oferissin carn espanyolista a la fera espanyolitzadora. Llàstima que els esglaons que migparteixen l’hemicicle català atorguessin a la processó un to d’atracció barata de fira rònega i, més que un acte d’expressió de dignitat ofesa, allò semblés una passejada de Blancalícia i els seus camatxets. Todo por la patria, és clar.

Tot fa pensar que Sánchez-Camacho seguirà aquest camí d’exhibicionisme delirant. L’hi va la vida –política- i no pot permetre que els nous espanyolistes –Ciutadans, però també el PSC si es decideix a treure’s la careta de manera definitiva– li arrabassin l’electorat que fins el novembre passat havia estat seu, tan sols seu i només seu.

Això fa entenedor el to apocalíptic de les seves declaracions i la pèrdua del sentit de la mesura que li permet assegurar que hi ha partits democràtics que volen fer de Catalunya un Estat totalitari. És com si, de sobte, hagués oblidat el passatge bíblic que parla d’ulls, palles i bigues.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s