Preferents: el saben aquel que diu…

Televisió Espanyola i del PP informava dimarts passat –posin-s’hi les cometes pertinents al verb informar– de l’arribada a un acord entre els amos i el PSOE en relació a l’afer de les accions preferents, la monumental aixecada de camisa que té als bancs contents i als estafats passant més fred del que seria normal en aquesta època convulsa.

preferentEl titular era categòric, impactant, rotund i tècnicament esperançador. Cal dir en defensa dels periodistes d’aquella casa que sí que van tenir la dignitat, un cop superada la fase de la faramalla narrativa i exaltadora, de fer referència a la lletra petita de l’acord. Per a assolir un tastet de justícia –de la Justícia amb majúscula, no de la que deriva de l’aplicació d’unes lleis precuinades a gust del legislador–, sembla que caldrà que els afectats se sotmetin a un seguit de condicions, cadascuna més excloent que l’anterior, fins arribar a un punt en què ja es veurà com acaba la cosa. Això sí, tindran la tranquil·litat suprema que els proporcionarà saber que tot el que en resulti ho arbitrarà una comissió supervisora. Parlamentària, per descomptat.

Se sap –i els membres de la cosa de la política són els primers que ho admeten sense que els caigui la cara de vergonya– que quan un afer recala en una comissió, només cal posar-li un coixí ben còmode per tal que no se li faci llarg el temps que hi estarà sotmès al son dels justos.

Potser per això han preparat un trajecte envitricollat per als que encara creuen que el govern impopular, amb el suport de l’oposició principal no gaire més popular, els ajudarà en alguna cosa que no sigui a caure. I els del CiU que encara es queixaven que els n’havien deixat al marge…

Hi ha la temptació d’especular sobre els motius que duen el PP a intentar rentar-se la cara davant el poble que li va atorgar la majoria absoluta. Deu ser cosa de la mala consciència per tot el que no fan i per tot el que fan que no haurien de fer.

També es diu –el ministre de Guindos en parla en el Congrés de Diputats– que es reformarà la reforma de la llei hipotecària. Sembla que la reforma anterior, del novembre passat, ha fet llufa. Si es té en compte que es basava en la bona fe de les entitats bancàries…

Ni l’Eugenio els passaria la mà per la cara a l’hora de distreure el personal.

Si no fessin riure, farien plorar. És una frase feta. El problema és que provoquen massa plors dels de veritat.

La festa de la corrupció

Avorrit de la festa de la democràcia, el món de la política ha optat per la vida frenètica salvatge i s’ha apuntat amb entusiasme a la festa de la corrupció. Ve a ser com les ampollades dels adolescents amb poc recursos, però amb bosses de diners que van passant de mà en mà fins que queden buides i algú en treu alguna de nova. No és res de nou, però, com s’acostuma a dir, ara se’n parla.

festa_corrupcio

Se’n parla molt, possiblement, perquè amb la Lliga quasi decidida, sense Mundials ni Jocs Olímpics presents en un futur proper i amb ETA autodesactivada, cal alguna cosa amb què entretenir la ciutadania, no fos cas que prengués consciència plena de tot el que se li està fent mig d’amagatotis.

Un cop anotada la possibilitat que no tothom que es dedica a la política tingui les mans massa llargues, cal fer referència als esgarips gallinacis amb què els presumptes no corruptes demanen que es lluiti contra la corrupció i exigeixen –sense que se’ls notin les ganes de riure– que es facin lleis i acords i pactes i cimeres per posar-hi fi de manera definitiva. Aquestes declaracions, en la cosa de la política, venen a ser com una cançó del Georgie Dann: cada tant toca patir-les. No tenen cap altre valor.

D’altra banda, aquesta manera de fer –diners– il·lustra amb precisió quirúrgica el tòpic que diu que cada societat té els polítics i polítiques que es mereix. En aquest sentit, els membres electes sí que són dignes representants de la massa que els ha triat a les urnes. La corrupció, en un sentit moral, està al carrer i es manifesta en tots els àmbits: el límit el posa la quantitat que es pot arrabassar.

El fenomen té unes arrels profundes perquè forma part d’una manera de ser que la cultura social ha sancionat –i sancionarà– durant segles. No és aliena a aquesta realitat la fins fa poc intensa presència d’una de les manifestacions de la religió catòlica: el fet de l’absolució. A diferència dels països que han viscut la influència del protestantisme, els pobles del sud d’Europa han incorporat a la moral quotidiana la possibilitat de cometre actes incorrectes i sortir-ne indemne. Durant anys i panys s’ha abusat de la proverbial misericòrdia que emana de la figura divina. La impunitat glorifica la picaresca. I la naturalesa humana –feble, molt feble– l’ha institucionalitzada fins al punt que, avui en dia, ja no cal sotmetre’s a la censura del confessor: només cal esperar que el cas arribi al consell de ministres en dia d’indults. I aquí pau i després glòria: amb un nou càrrec amb el comptador a zero, tot és a punt per tornar a començar. I ni tant sols cal inserir-hi una nova moneda.