Els peus de fang

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 8 de juny del 1995)

El Imperio, Ryszard Kapuscinski. Traducció d’Agata Orzeszek. Anagrama, 1995. Pàgines: 352.

elimperioPer presentar Ryszard Kapuscinski es pot recórrer als apel·latius de periodista vell, però és molt més efectiu capgirar-los i començar a parlar d’un periodista de l’antiga escola -dels que creuen que per parlar de la realitat cal anar allà on es produeix- que afegeix a la seva professió una certa vocació d’aventurer -potser una cosa no va gaire deslligada de l’altra- i una curiositat massa desficiosa davant les situacions que l’interessen. És aquesta curiositat el que l’ha empès al llarg d’una trajectòria professional on han cabut les vivències sobre el terreny relacionades no sols amb nombrosos conflictes bèl·lics a diferents indrets del món sinó també als països cap als quals manifesta la seva preferència, quasi devoció: els del Tercer Món. Ell se centra en un vast conglomerat de cultures -es podria parlar d’Estats, repúbliques, societats, països, nacions, nacionalitats, ètnies, tribus.., però la realitat que descriu és massa complexa encara ara, perquè és una realitat massa viva que fins fa un lustre es coneixia amb el nom d’Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques i que ara demana la consulta a un mapa geopolític periòdicament revisat.

Un relat personal

El Imperio -352 pàgines viscudes, i mai més ben emprada l’expressió- no és, en les paraules amb què el seu autor elabora una molt breu presentació “un manual d’història de Rússia ni de l’antiga Unió Soviètica. Tampoc és la història del naixement i caiguda del comunisme en aquest país. Ni tan sols és un compendi de coneixement bàsics sobre l’Imperi”. En canvi, és “un relat personal dels viatges que vaig fer pels seus vastos territoris (…), viatges en què vaig intentar arribar tan lluny com vaig poder, i sempre que m’ho van permetre el temps, les forces i les possibilitats”.

L’obra, però, és moltes més coses i es cometria una injustícia amb Kapuscinski si no es ressenyessin. El Imperio és, per damunt de tot, una excel·lent oportunitat d’entendre des d’on s’han disparat i es disparen els trets que han fet caure un colós al qual encara queden prou membres com per a continuar esquarterant-se -penseu en l’actúal conflicte txetxè i els que encara puguin venir-. Potser no hi ha grans respostes plenes de paraules sentenciadores, però hi ha explicacions.

El-ImperioDes de la seva posició de cronista, va més enllà del que es pugui considerar una anàlisi històrica perquè relata -de manera planera, dient les coses pel seu nom, sense perdre’s en extravagàncies pseudo-literàries- el que ha viscut. I això dóna valor a una visió que a voltes és cruelment tendra i que, en d’altres casos, esdevé només una eina de captació i reproducció, molt especialment quan Kapuscinski cedeix la veu als molts personatges reals que entren i surten constantment del que explica.

Com a element cohesionador de molts viatges que són, strictu sensu, un complex viatge al cor d’unes inescrutables tenebres -els clàssics russos i el tòpic volen que així sigui l’esperit d’un poble que ha generat Gorkis i Stalins-, hi ha la veu de Kapuscinski, la plasmació d’una sensibilitat que li permet oblidar del tot les versions oficials per fixar la seva atenció en els noms, els caràcters o les vides que mai formaran part de la Història oficial però que sí que animaran -donaran ànima- de manera indefectible a les pàgines mai escrites de la intrahistòria. Es percep, a El Imperio, que Kapuscinski viu dues vegades el que escriu: en el moment dels fets i en el de la seva descripció.

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s