Cavernaris, capellans i un arqueòleg

La_clau_del_desti

La clau del destí, Glenn Cooper. Traducció de Mar Albacar. Alisis, 2012. Pàgines: 424.

El món lector comprador va cometre un pecat mortal –metafòric– quan va respondre massivament a la posada a la venda de La biblioteca dels morts. La novel·la no és res de l’altre món, però no està malament. Pateix, com tantes d’altres, de la Síndrome del Codi da Vinci tant pel que fa a la forma com pel que fa al fons, però, bo i això, dins del subgènere de thriller amb capellans medievals implicats, no és de les coses més dolentes que han arribat a les botigues.

La continuació, El llibre de les ànimes, amb Will Piper altre cop com a protagonista, va demostrar que l’autor s’havia precipitat a donar-la per acabada i que els editors havien fet política de màniga ampla a l’hora de publicar-la, tot i que s’entén que volguessin aprofitar l’embranzida comercial del bestsellerista.

El punt d’originalitat que sí que tenia la primera novel·la i la cura per la redacció i la caracterització dels personatges que l’animaven van quedar obscurits davant un assalt protagonitzat per una mostra perfecta de convencionalitat en què el previsible conviu amb el forçat i amb el directament ridícul.

La tercera novel·la de Cooper se situa, també, en el costat lleuger de la novel·lística de consum, que és un fet del tot comprensible si és té en compte que l’autor escriu novel·les amb un ritme frenètic equiparable als dels honorables professionals del gremi del xurro. El debut de Cooper data del 2009 i ara està treballant, segons fa saber en el seu web, en la seva setena novel·la. Queda entès que Cooper no és Simenon.

Com en les seves dues anteriors propostes, l’autor recolza la trama en fets de l’antigor en què hi ha capellans implicats. A La clau del destí, és un incendi el que fa d’espurna que encén la metxa que provoca una explosió… de focs artificials. Però de focs artificials dels de veritat: la trama principal –la contemporània–  no s’aparta ni un mil·límetre de la ruta narrativa que hauria pogut dissenyar un programa informàtic econòmic de redacció de novel·les de baix pressupost. Que el protagonista sigui un arqueòleg amb febleses emocionals és tota una declaració de principis.

La segona trama, la capellanesca, avança a empentes i rodolons i sembla feta amb retalls sobrers d’altres novel·les d’altres autors que també hagin tocat afers de les sotanes en les èpoques prèvies al Renaixement. S’hi troba a faltar, de fet, una mica d’originalitat, una mostra, encara que fos petita, que permetés pensar que Cooper no ha tirat tant pel dret com sembla que sí que ha fet. No és el cas. Possiblement, La clau del destí ofereix la versió número 2.487.519 de la creació de l’orde del Temple.

Quant a la tercera trama, és lícit pensar que es tracta d’un homenatge a Jean Marie El clan de l’ós de les cavernes Auel –a qui esmenta en la novel·la– a l’estil dels del món del cinema, que empren aquesta curiosa denominació quan han manllevat una escena a algú altre. Per no dir que Cooper li va comprar uns paràgrafs de segona mà que l’Auel li va deixar molt bé de preu.

A més, hi ha una subtrama que té els elements detonants emmarcats en la Segona Guerra Mundial i que arrodoneix l’atmosfera d’absència de credibilitat que sura tothora sobre La clau del destí.

No tot és negatiu, en la tercera novel·la de Cooper que arriba al mercat català. Tothom que estigui acostumat/da als llibres passapàgines, se’l cruspirà com aquell qui res. És una cosa bona que tenen aquestes americanades: no tenen ni una insinuació d’aresta i, per tant, no molesten.
la_clau_del_desti

Hi ha més coses bones, en la tercera novel·la de Cooper. El seu sotmetiment a una anàlisi no necessàriament acurada serà útil a tothom que tingui al cap escriure una cosa similar i, en assenyalar-ne els punts febles, en permetrà la superació.

Finalment, per als filaprims i les filaprimes, sempre hi ha el recurs a la recerca de les atzagaiades de la traducció. En aquest cas, s’està parlant d’unes mostres de traducció literal de l’anglès que no tenen sentit en català i que són del tot delicioses.

 Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 14 de desembre del 2012.

 Llibres llegits de Glenn Cooper: Library of the Dead i El llibre de les ànimes.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s