Marx, Wert, la seva llei i el seu capellà

wertJosé Ignacio Wert, el ministre torero del PP, manté inconfessada la seva filiació marxista. S’entén, en el context en què viu i treballa, però l’evidència és notòria. Deia Marx que la política és l’art de buscar problemes, fer-ne un diagnòstic fals i, després, mirar de resoldre’ls amb els remeis equivocats. S’està veient l’adhesió incontestable de Wert a aquest principi fonamental del moviment marxista.

Si encara hi ha dubtes sobre el marxisme el ministre d’Educació, qui pot dir que, amb la successió d’esborranys sobre la seva llei estrella, no està homenatjant amb persistència aquella escena, una de les clàssiques del cinema còmic, en què Groucho i Chico encadenen parts contractants? Perquè d’esborranys ja n’ha fet tres…

Se n’ha parlat molt, de la llei Wert –i més que se’n parlarà, perquè, admirador com és els toros, és segur que el ministre els emularà en la tossuderia que els du a la mort–, però no és bo fer passar bou per bèstia grossa i hi ha algun article en ella que pot tenir una certa utilitat.

Amb un esperit de nano d’escola bressol amb ànims marranejadors, Wert vol fer que la Generalitat pagui estudis als fills i filles d’aquelles famílies que no troben una escola en castellà que les empari en la seva autoexclusió.

Bé, en admetre que l’Administració ha de fer-se càrrec de les despeses d’aquells i aquelles a què no pot satisfer, la llei Wert està dient, per exemple, que l’Estat espanyol es farà càrrec de totes les despeses de desplaçament de tots aquells que viuen a l’estranger i no poden votar a causa de la ineficiència de l’Estat que hauria de vetllar pels seus drets. És un exemple, és clar, perquè hi ha més situacions en què la llei Wert pot fer servei, totes aquelles en què l’Administració ha deixat la ciutadania en un estat d’indefensió flagrant.

De tota manera, la veritable víctima innocent de tota aquesta història és el capellà d’en Wert. Ja es veu que l’home és dolentot de mena, que peca de sobergueria i fatxenderia, que no respecta el proïsme, que… I que no té propòsit d’esmena! Cal compadir el capellà que ha d’escoltar-lo en confessió i administrar-li l’absolució amb el profund convenciment que, quan torni a tocar fer avaluació de la moral del  ministre, serà un sant tornem-hi.

No hauria de sorprendre ningú que, un dia qualsevol, el capellà de Wert expedeixi al seu feligrès l’hòstia que no toca. Bé, la que sí que toca, vaja…  No se l’hauria de blasmar.

 

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s