Apologia de la premsa

La verdad, Terry Pratchett. Traducció de Javier Calvo. Random House Mondadori, 2010. Pàgines: 387.

Terry Pratchett –de fet, Sir Terence David John Pratchett, Oficial de l’Orde de l’Imperi Britànic– té un estil narratiu particular, inconfusible, eficaç i addictiu. És d’aquells autors que obliguen a prendre partit: o no se l’entén i se’l castiga amb la indiferència o se l’entén i se’n necessita una dosi amb regularitat.

la verdad

Autor intel·lectual –aquí sí que té sentit aquesta denominació víctima de l’abús– de la sèrie que té com a escenari el planeta –o el que sigui– Mundodisco, Pratchett ha glossat en algunes de les seves novel·les el naixement de fenòmens de masses encara vigents com ara el cinema –a Imágenes en acción– o el rock’n’roll –a Soul Music.

La premsa, o el periodisme, una activitat que experimenta ara una decadència sense deturador aparent que afecta les seves expressions considerades tradicionals, també ha estat en el punt de mira de l’escriptor britànic: La verdad, la novel·la que fa vint-i-cinc en la sèrie esmentada, la té com a protagonista destacada.

En la novel·la, i fidel al seu estil, Pratchett manté vius dos grans canals de comunicació amb el lector: un és explícit i l’altre és implícit.

L’explícit pren cos en la trama: William de Worde –la tria del cognom és intensament intencionada–, fill rebel d’una família de l’alta noblesa, mig viu mig malviu del que guanya amb uns butlletins d’informació mensuals escrits a mà que envia a un grapat de destinataris distants en forma de còpia gravada. La topada accidental amb una colla de nans que traslladen una impremta de tipus mòbils amb l’agreujant de nocturnitat l’implica en el naixement d’un diari, l’Ankh-Morpork Times, i en la conspiració quasi criminal amb què un grup de poder a l’ombra vol rellevar lord Vetinari del càrrec de patrici de la ciutat. L’evolució dels fets obeeix de manera impecable la lògica implacable de l’embolica que fa fort i obliga el lector a endarrerir els rellotges per poder enganyar-se amb l’evidència que encara pot llegir una estona més sense haver de sentir-se culpable de desatendre les obligacions.

En el canal implícit, Pratchett endinsa el lector en el naixement de la premsa escrita. En la seva manera d’explicar-lo, els fets constitutius d’aquest gènere periodístic s’encadenen en una indestructible i vertiginosa relació de causa-efecte. Això demostra el mestratge de l’autor, que condensa i fa entenedors en uns passatges relativament breus uns processos que en el món acadèmic, per posar un exemple, reclamen llibres sencers. I gruixuts.

Conceptes com l’interès humà –el sisè en la llista dels fets noticiables, si al comentarista no li falla la memòria–, l’interès públic i la seva nèmesi –el que interessa a la gent, que és una cosa que tots els periodistes ignoren en la mateixa mesura en què es vanten de creure que la coneixen –, l’objectivitat i la subjectivitat, el sensacionalisme… i elements de la premsa clàssica com ara la crònica social, les cartes al director, els petits anuncis… apareixen a La verdad amb la facilitat amb què un ganivet calent fa lliscar la mantega en una torrada. Com a personatges secundaris, aquestes petites realitats acompanyen el lector en la seva immersió en la crònica del naixement dels diaris.

En un registre més reduït, Pratchett busca la complicitat d’un determinat grup de professionals. Aquells que han tingut alguna relació amb els processos de la composició i la impressió –artesania pura abans que la informàtica els condemnés a la nova prehistòria de la Comunicació– no podran evitar una certa emoció en topar amb les referències als tipus mòbils, a les caixes altes i les caixes baixes, a la lectura inversa… i al reconèixer els noms de famílies tipogràfiques com ara la Bodoni en els cognoms dels nans impressors. De fet, el cognom del cap de la impremta, Buenamontaña en la versió castellana, Goodmountain en l’original, és un homenatge directe –via traducció literal– a Gutenberg, considerat el pare de la impremta moderna des que, a mitjans del segle XV, va donar pas al que es pot considerar la producció industrial d’exemplars de la Bíblia.

Comptat i debatut, la suma de les peripècies de De Worde, de la picada d’ullet al budellam de la premsa escrita i de les reflexions que proposa Pratchett sobre la relació entre el periodisme i la societat a què s’adreça –i a què, teòricament, hauria d’haver estat servint com a quart poder– fan de La verdad una novel·la plurifuncional que demostra que les coses serioses i l’humor –company de viatge de la intel·ligència– poden anar del bracet sense que els pugin els colors a les galtes. Plurifuncional i recomanable.

Llibres llegits de Terry Pratchett: El color de la magia; La luz fantástica; Mort; Brujerías; ¡Guardias! ¡Guardias!Imágenes en acción; Brujas de viaje; Hombres de armas; Tiempos interesantes; ¡Voto a Bríos!; El país del fin del mundo; El quinto elefante; Fausto Eric; Lores y damas; Papá Puerco; Soul Music; El segador; Ladrón del tiempo i Regimiento monstruoso.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s