Persones, cultures, conflictes

Honor, Elif Shafak. Traducció d’Aïda Cunill i Núria Ventosa, Amsterdam, 2012. Pàgines: 386.

El món de la –presumpta– informació és ple, avui en dia, de referències que mostren i demostren l’existència dels conflictes d’això que s’ha convingut a anomenar xoc de cultures. És un afer interessant i, de manera indiscutible, forma part del conjunt dels signes del temps: les maneres de veure la vida s’encarnen en maneres de viure-la i les diferències entre elles s’avaluen, sovint, des del desconeixement, la malfiança i els prejudicis.
Aquest és el context general en què té lloc Honor, una novel·la que planta cara amb dignitat a l’etiquetatge descurat. El lector s’equivoca si pensa que hi trobarà una nova versió de la cançó de l’enfadós –amb autora jove que explica la vida dels seus fent el ploricó sense treballar el sentit de la universalitat–: la penúltima obra de Shafak –escrita en turc el 2011 i titulada Iskender– presenta una redacció sòbria, sense garlandes innecessàries, que s’aboca a la descripció –l’evolució– dels personatges que l’habiten.

Amb salts endavant i endarrere en el temps, Shafak dibuixa línies argumentals complementàries en què es tenen en compte dimensions diferents de l’expressió humana.

Parla de les persones i aconsegueix ser creïble en recórrer a situacions comunes sense caure en el buit encís dels tòpics.

Parla de les cultures sense arrecerar-se en els estereotips amb què d’altres autors i autores es treuen de sobre la feina de fer-se creure.

Parla de l’emigració i la immigració –de les seves causes i de les seves conseqüències– com d’un fet consubstancial en la dinàmica social i econòmica dels pobles.

Parla del poder del coneixement i del poder de la ignorància sense encimbellar els que han accedit a l’educació i sense enfonsar els que n’estan mancats.

Parla la família amb les mesures justes de fel i de mel.

La combinació harmònica de tot plegat, difícil d’aconseguir si no s’escriu amb honestedat, l’aconsegueix i la fa sòlida, l’autora.

La història que desenvolupa Honor és relativament senzilla: comença amb l’expressió d’una voluntat, la d’una filla que no vol que la història de la seva mare, que ja ha mort, s’esborri fins a desaparèixer amb el pas del temps.

Honor

La crònica d’una vida, la de la mare, esdevé la crònica d’una família: hi ha lloc per als pares, per a les germanes, per als fills i les filles, per als néts i les netes i, també, per a tot el que els envolta tant en el moment en què és el Kurdistan turc el que posa l’escenari com quan aquesta funció recau en un Londres –la ciutat assumeix la personificació de tot el país– que, en alguns dels moments narratius, és víctima de la lluita amb què s’intenta deixar enrere el conservadorisme de les generacions de la Guerra Freda i obrir la societat als nous corrents socials i ideològics.

És la destresa de l’autora el que aconsegueix fer quallar el relat i permetre l’empatia amb els personatges, el que aconsegueix dissoldre les fronteres –mentals– que hi pugui haver entre el llegible i el lector i el que obliga a recordar que les etiquetes aporten més problemes que no pas solucions.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 23 de novembre del 2012.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s