La impossible TV pública

El concepte de la televisió pública és inatacable en la seva bondat. La BBC, puntualment imperfecta perquè la fan persones, ho demostra. No és casual que la televisió pública britànica sigui el far que tothom vol fer servir com a referència a l’hora d’orientar-se. Si més no, això és el que s’acostuma a dir de portes enfora.

Als Estats Units hi ha la PBS, una televisió pública diferent –forma part d’una cultura que no és deutora de les mancances i les servituds que tenallen les societats europees– que fa una feina bona i que aporta amb justícia la seva dosi d’exemplaritat a l’escenari televisiu internacional.

L’una i l’altra habiten un entorn social madur en què no es discuteix la seva funció com a elements de comunicació al servei del públic –del poble.

Lluny, molt lluny, hi ha les televisions públiques com ara l’espanyola i la catalana. Malgrat el seu antagonisme existencial, totes dues van coixes del mateix peu, el que calcen els polítics.

L’assalt de Televisió Espanyola per part de les forces del PP mereix passar a les pàgines de la Història. No perquè sigui un fet nou, que no ho és. No perquè sigui un fet inesperat, que tampoc no ho és. No perquè sigui fruit d’un procediment antidemocràtic, que sí que ho és. Si assoleix una certa rellevància és per la miopia brutal amb què s’ha produït. Sotmetre’s ara a una sessió de Telediario equival a fumar un parell de cigarretes del somriure: l’una i les altres tenen la capacitat de situar el consumidor fora de la realitat.

Televisió de Catalunya pateix les seves pròpies penúries. Amb un rumb sotmès als vents dels canvis polítics, viu ara una de les singladures més tempestuoses de la seva història. L’ombra de l’ERO es fa més espessa, els canvis estructurals neixen sense l’aval de la planificació i les graelles són víctimes d’una improvisació amb què es vol satisfer capricis que poc o res tenen a veure amb la voluntat de servei públic. Amb la crisi com a excusa, és clar.

L’una i l’altra són víctimes d’un sistema malalt en què la classe política té com a objectiu primordial la seva supervivència i fa de les televisions públiques altaveus controlats. La seva escassa convicció democràtica és de vol gallinaci i arriba fins on arriba però els permet robar al poble a què serveixen la televisió que hauria d’estar al seu servei. També és cert, però, que el que es deixa robar és mereixedor de crítica.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s