Pols a la frontera

Amèxica Autor: Ed Vulliamy. Traducció: Francesc Rovira. Editorial: Empúries Barcelona, 2012. Pàgines: 440.

Amèxica, que l’autor subtitula Guerra al llarg de la frontera, és el relat d’un periple carregat d’intencions en què es recorren les terres en què es cusen Mèxic i els Estats Units.

La visita d’aquests paratges és una manera de conèixer de primera mà el substracte natural que va animar part de la cultura que vivia aquella terra abans que els descamisats que van seguir el deixant de Colom la fessin víctima de la cobdícia i la inhumanitat. El periodista britànic Ed Vulliamy, però, no escriu llibres de viatges pseudoexòtics per a turistes addictes a l’aventurisme de cap de setmana. L’autor, que té una trajectòria professional d’aquelles que encara serveixen per a parlar bé del periodisme, treballa amb voluntat de servei i la seva decisió de desplaçar-se des del Pacífic fins al Carib seguint una línia imaginària –la de la frontera– té com a objectiu aixecar acta dels coms i els perquès d’una violència que s’expressa de maneres diferents i per a la qual no es preveu un deturador.

Vulliamy obre Amèxica amb un prefaci i un pròleg que, cadascun a la seva manera, són útils per al lector: un apunta el perquè del llibre i l’altre esbossa l’escenari en què té lloc. A partir d’aquí, els paisatges, les persones, els actes de violència, les seves causes i les seves conseqüències, les reflexions personals de l’autor i dels seus entrevistats i els resultats de investigacions concretes s’enllacen com els fils de les puntes de boixets. Sobrevolant-ho tot, la pols blanca, la cocaïna, que és l’autèntica governant de tot l’Estat mexicà i que, per a segons què, no dubta a barrejar-se amb la pols del desert.

Amèxica no cau en el sensacionalisme quan parla de Mèxic perquè, malauradament, no li cal fer-ho: la realitat d’aquell país no necessita garlandes. Els assassinats formen part de la quotidianitat; les empreses de manufactura a molt baix cost romanen inqüestionades; el transport de la cocaïna aporta beneficis econòmics a dojo; la preeminença del masclisme situa les morts violentes de dones en la categoria de l’anècdota; no hi ha un pam de net ni els governs ni en la policia en l’exèrcit… En contacte amb tot això, provocant-ho, de fet, una línia fronterera que uneix més coses que no pas separa: la terra i la sang són tossudes i es neguen a seguir els dictats de les convencions polítiques.

Què en queda, de la lectura d’Amèxica? Un regust agredolç. Agre perquè no hi ha mentida en el que relata i dolç perquè se’n treu la convicció que el temps que se li ha dedicat ha estat una bona inversió.

Vulliamy sap mantenir una distància exquisida entre allò de què parla i el seu propi punt de vista. Això permet l’accés a descripcions de fets raonablement objectives, a fragments de converses en què la veu important és la de l’entrevistat  i, de tant en tant, a petites reflexions que no interfereixen en el relat i que actuen, a vegades, com el contrapunt en què ressonen per simpatia les possibles idees del lector. No manté, en l’escriptura, aquell distanciament aparent que caracteritza les cròniques de Ryszard Kapuscinsky però coincideix amb el periodista polònes en la voluntat de no oblidar que allò que hauria d’importar al periodisme i als periodistes són les persones.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 2 de novembre del 2012.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s