Passejar amb estrelles i quatre barres

Passejar –o caminar o fer un tomb o voltar o xino-xanejar o vagarejar o…– pels carrers dels pobles i les ciutats de Catalunya proporciona aquestes setmanes –a començar a comptar des del cap de setmana anterior a l’11 de setembre– una experiència visual que no té gaires referents en les quatre dècades més recents de la història del país. L’eclosió explosiva de senyeres i estelades, que van envair amb ordre i seny façanes, terrasses, finestres i balcons, podria haver semblat una febrada, però la seva persistència és un missatge clar que tothom faria bé de tenir present.

steladesLa catalanitat extrema du a pensar que la cosa del 25-N no ha anat bé. És la mateixa catalanitat que alimenta l’autoodi i que afecta, per exemple, amb els seus matisos, la colla culer. Fer cas de Madrid és senzill perquè és l’opció mandrosa, la d’aquells que s’han acostumat a viure sota el jou i necessiten els cops del pagès al llom per llaurar dret. També és l’opció dels curts de vista. I potser la dels curts de gambals. La premsa estrangera –perquè el món existeix i Catalunya existeix en ell– veu el paisatge amb correcció –té el benefici de la distància–. També el  veuen amb nitidesa els que saben que res és senzill i que qui no trisca, no pisca.

El carrer –la gent– diu el que diu. Ho va dir l’11 de setembre i ho va dir, a les urnes, el 25 de novembre. Ho dirà el setembre del 2013 si la proposta d’ERC tirà endavant. I ho estarà dient fins aquell dia.

El carrer –la gent– sap el que vol. Els números ho demostren –també al Parlament–. I les senyeres i les estelades, alegres i flamejants amb els nous vents que bufen, ho refermen.

En cas de feblesa, desànim, desorientació o tremolor de cames, es recomana sortir a fer un tomb. La recepta és bona també per als polítics tot i que hagin de baixar del cotxe oficial i trepitjar l’asfalt, que no té la càrrega emotiva de les llambordes però que, per al cas, també fa el fet.

Anuncis

Viure i sobreviure

El lobo de mar, Jack London. Traducció de Javier Calvo. Random House Mondadori, 2012. Pàgines: 372.

Jack London –John Griffith London–, mort prematurament a tocar dels 41 anys (1876-1916), va ser un dels primers autors a fer diners de veritat amb la venda de les seves novel·les. Autor de best-sellers avant la lettre, London va fonamentar la seva narrativa en algunes de les seves experiències vitals. La seva participació en la Febre de l’Or que també va glossar Charles Chaplin en un dels seus films va generar títols com ara La crida del bosc i Ullal blanc.

London també va dedicar part de la seva atenció a les novel·les situades en un entorn nàutic. En uns moments històrics en què les necessitats comercials encara produïen aventurers i les eines de la comunicació no havien esberlat el misteri de les contrades exòtiques, les narracions èpiques en què els protagonistes lluitaven contra els tòpics elements tenien sortida en societats progressivament urbanitzades. Joseph Conrad, coetani de London, és un dels exemples d’una producció literària relativament extensa en què la pugna de l’home –a començaments del segle XX, la dona com a protagonista principal no encaixava en segons quins gèneres– amb el mar, amb les penúries, amb les amenaces, amb la Natura és emprada com a via d’expiació, de retrobament amb l’essència i de victòria o rendició.

El lobo de mar no s’allunya gaire d’aquesta línia temàtica. Per accident, un jove intel·lectual que viu de rendes es veu obligat a formar part de la tripulació del veler que capitaneja Larsen, un mariner d’origen escandinau que governa els mariners amb una barreja de força, menyspreu i crueltat. L’evolució del personatge personal està marcada per un fet del tot previsible: ha de fer front a una mena de vida que no té absolutament res a veure amb la que ha estat menant fins ara. La feina física, les ferides, les incomoditats, les humiliacions… són fets que li venen de nou i als quals es veu obligat a plantar cara.

Els coneixements de London sobre la vida en el mar aporten a aquesta novel·la –una de les moltes que va arribar a escriure– la credibilitat necessària en l’àmbit de l’ambientació, una condició que hauria de ser del tot necessària en els textos que es presenten al lector amb vocació de seriositat i a què no tots els autors atorguen l’atenció necessària.

Amb tot, la vàlua d’El lobo de mar no rau només en la seva versemblança ni en les dosis d’acció que apareixen amb regularitat en les seves pàgines. Tampoc recolza únicament en una trama en què hi ha lloc per a l’amistat, la traïció, l’amor, la gelosia , l’enveja, la desesperació, la voluntat de sobreviure… El lobo de mar és una bona novel·la per l’eficàcia amb què l’autor treballa amb l’ànima dels seus personatges. Amb la precisió d’un cirurgià oftalmològic, London explica els coms i els perquès de les seves criatures inventades i les dota amb la condició de la universalitat. Així, la coberta del vaixell, les seves cabines, el mar, els vents i les illes i els illots són metàfores de qualsevol altre entorn en què éssers humans intentin trobar què els defineix i què volen fer amb la resta de la vida que els queda.

En J.R.

L’actor Larry Hagman va conviure fins al final de la seva vida amb un seu alter ego que li atorgava el do de la universalitat: són poques les generacions que no coneixen en J.R. o que no han sentit mai que se n’esmenti el nom.

Quan la televisió encara la poblaven personatges unidimensionals, pràcticament arquetips sense matisos, ell va encarnar en J.R. Ewing, un texà pervers que es mereixia tot el de dolent que li pogués arribar a passar. Òbviament, les normes de la ficció televisiva feien que els guionistes de Dallas anessin amb cura a l’hora de tractar-lo: calia mantenir viva la indignació dels teleespectadors, aquella que els du una vegada i una altra a posar-se al davant de la petita pantalla amb l’esperança de poder veure si “aquesta vegada sí que…”.

El nom d’en J.R. té, a més, un potencial evocador fenomenal: es fa difícil pensar en ell i no fer aparèixer en el magí el posat babau d’en Bobby, l’aspecte desolat de la Sue Ellen, el maternalisme excessiu de l’Ellie o el masclisme miop d’en Jock, el patriarca dels cabells blancs.

La història de Dallas, que és una història d’èxit, inclou subtrames locals que res tenen a veure amb el guió. En la història de la televisió a l’Estat, Dallas era, en el seu moment, part del patrimoni audiovisual d’una Televisió Espanyola que encara no havia après a conviure amb un règim de competència. Una Televisió de Catalunya emergent li va passar la mà per la cara i li va arrabassar els drets d’emissió en un moment calent de la sèrie. A en J.R. li van disparar en castellà i la resolució de l’afer es va poder seguir en català.

Aquest canvi de canal ara mateix no tindria cap mena de relleu, però, en aquell moment, va ser un fet significatiu: la televisió catalana va fer forat i va demostrar que no es menjava els mocs. Potser per això, dissabte passat, 24 de novembre, quan es va saber que en Hagman havia mort, TVC ho va tractar com a notícia destacada i TVE no en va dir res. Lluny de la bondat de la pràctica del perdó, TVE encara no ha oblidat la malvestat d’un J.R. traïdor. I això que diuen que en Hagman era bona persona i molt de la broma.

Després del 25-N

L’endemà del 25 de novembre del 2012, es pot considerar que a en Mas li ha fallat CiU. Massa anys d’anar de putes amb la Ramoneta han imprès en la consciència dels votants el dubte sobre la integritat dels de CiU quan han tret l’estelada del seu armari. Tant de peix al cove ha fet que el pal de paller hagi quedat pres de la seva pròpia xarxa. L’ombra dels predecessors i l’espectre dels companys de viatge dels convergents –un Duran i Lleida gens convençut i poc convincent– ha estat espessa fins a generar la impenetrabilitat.

ERC ha crescut, en bona part, gràcies a la solidesa moral del seu líder, a qui costa veure com un assembleari arrauxat capaç de reaccions imprevisibles. Sòlida com a partit –si més no, per ara– i amb una imatge pública serena, ERC rep també el benefici de la insatisfacció dels catalans, que n’estan tips i cuits, del pseudoesclavatge a què els sotmet l’Estat.

El PSC ha pagat el preu de la seva covardia: definir-se com a catalans i espanyols els ha posat en evidència i els ha ofegat les expectatives. La seva mentida ha quedat massa al descobert i només els fidels empedreïts els han fet costat. Quant a la cosa del federalisme, hi ha maneres més eficaces de fer humor.

El PP, amb una Sánchez-Camacho més revolucionada que el motor del bòlid d’en Vettel, ha fracassat: amb tot de cara per alçar-se amb la bandera de l’una, gran i lliure i plantar-la amb força a la terra quadribarrada, només ha fet un escó més.

Tot i la intensitat de la seva demagògia i el mundialitzat copet de mà de l’alegre colla de ministres d’en Rajoy, la seva clientela –la que té Espanya com a gran referent i deixa al marge qualsevol altra consideració–  se l’ha enduta Ciutadans, que representa un grup social que pateix una al·lèrgia profunda al raonament i que en té prou la fatxenderia, l’agressivitat i la cridòria.

ICV segueix amb la seva vida com a tampax. No es nota gaire, no es mou gaire, no molesta gaire, permet anar a les manis… i permet exercir el dubtós quefer dels franctiradors. Tots els seus, contents, malgrat que, com el PP, no han aprofitat gaire les oportunitats que, teòricament, tenien el seu abast.

Com ha fet Ciutadans amb el PP, les CUP han fet seus part dels vots d’ICV. Amb una ERC serena i una ICV amb poques ganes de ser incòmodes al poder, les CUP assumeixen el rol de la rebel·lió abans de topar amb la realitat parlamentària. Com diuen els francesos, affaire a suivre.

Quant a SI, la frase ja està escrita de fa temps: Oferiu flors als rebels que fracassaren. Massa soroll per a una societat, la catalana, que encara és molt de tortellet el diumenge.