Ni rosa ni verda

No t’amago res, Sylvia Day. Traducció de Núria Parés Sellarès i Jordi Boixadós. Columna, 2012. Pàgines: 442.

La novel·la rosa, com qualsevol altre gènere novel·lístic, té uns cànons, uns paràmetres, unes normes, un contracte emocional establert entre la persona que escriu i la persona que llegeix. Amb aquesta base, queden en mans de l’habilitat de l’autor o l’autora les possibilitats que ofereix la decisió de forçar els límits, d’alterar-ne la composició específica, d’aportar alguna cosa nova que satisfaci les expectatives del receptor sense desobeir els manaments del gènere en què s’ha emparat. Això és bo per a la novel·la rosa i per a qualsevol altre gènere novel·lístic. La transgressió extrema no és menyspreable, però qui l’emprèn ha de saber què fa. Sovint, la distància entre la genialitat i l’estupidesa es pot mesurar en nanomil·límetres, però existeix, cosa que Sylvia Day sembla no tenir en compte.

Aquesta autora, constituïda en factoria redaccional –el 2012 ha publicat No t’amago res, A Hunger So Wild, Reflected in You i Entwined with You–, s’embarca en una odissea pseudoliterària amb una novel·la en què hi aboca disbarats amb l’aparent voluntat d’oferir un producte que combini la novel·la rosa i la pornogràfica. El producte final fa honor a aquella frase que diu que els malsons de la raó produeixen monstres.

Des del punt de vista convencional, No t’amago res –un títol profètic, perquè això és el que hi ha en la novel·la, res– pateix d’una meravellosa manca de referents. Les pinzellades roses es distribueixen amb la tàctica i la delicadesa amb què, en la Segona Guerra Mundial, es feien bombardeigs massius des d’avions que volaven a gran alçada. Quant a la part amb pretensions pornogràfiques –o d’erotisme extrem si la paraula que comença amb p ofèn–, potser s’hauria agraït que l’autora s’hagués documentat prèviament. No li hauria calgut invertir gaire temps ni diners: Internet és ple d’imatges més que suggeridores que l’haurien ajudat a descriure unes execucions sexuals que, a diferència de les que perpetra, no provoquessin un avorriment extrem. De fet, amb què els seus protagonistes haguessin descobert que hi ha més d’una postura bàsica, la cosa hauria guanyat molt d’interès.

No és només per això que No t’amago res no es pot agafar ni amb pinces. La monotonia amb què la protagonista descriu els mascles i les femelles que veu –per sort per a ella, viu en un món en què l’alopècia, la panxeta, les arrugues a la cara, les potes de gall… simplement no existeixen– provoca un tedi extrem que només es pot comparar al que s’obté quan s’intenten seguir les evolucions mentals –per dir-ho d’alguna manera– dels personatges principals. Les susdites evolucions mentals són poques: ara estic enfadada o enfadat, ara no ho estic i ara tinc gelosia, ara ja no la tinc: no hi ha res més. Quant a les evolucions físiques, la protagonista pateix d’una mena d’afecció que la situa a tocar de la nimfomania unidireccional. El protagonista, al seu torn, no es queda enrere en la seva andromania. El que en fan, amb això, ja ha quedat dit, però s’hi insisteix: res que valgui la pena.

El presumpte argument, per cert, no arriba ni a la categoria d’acudit. La pobresa lèxica i narrativa general no l’ajuda en absolut.

El desgavell que suposa tot plegat fa que No t’amago res pugui tenir com a títol alternatiu Carda com puguis i que obri la porta a la complicitat dels traductors, que no dubten a afegir-se a la gresca amb adjectius com ara l’“engreixada” que apliquen a una màquina de córrer d’aquestes dels gimnasos. La ironia quintacolumnista, quan és ajustada, no té preu.

No t’amago res, però, com a producte comercial, mereix una altra interpretació: està adreçada a persones que no han llegit gaire en la seva vida, que no tenen punts literaris de comparació, que alimenten el cervell amb les sèries i els programes menys intel·ligents de la televisió i que, en general, han viscut poc, molt poc. Que No t’amago res sigui un èxit de vendes el fa, doncs, un bon negoci per a l’autora i les editores i un dels signes del temps.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre del 2012.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s