Més Castella, més Catalunya

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern Rajoy i digna exemple plàstic de la capacitat intel·lectual del gabinet de què forma part, posa data –el 30 de juny vinent– a la nova campanya de recentralització castellana que es vol dur a terme a l’empara de la bandera espanyola i amb el vist-i-plau dels Fons Monetari Internacional (FMI) que felicita els vassalls quan fan la feina que els encomanen (Diari Ara: L’FMI vol més “mà dura” de l’Estat amb les autonomies).

Consideren, Rajoy i els seus, que la duplicitat –o triplicitat– en els serveis administratius de l’Estat és un problema. El diagnòstic l’encerten. La més que previsible i prevista solució amb què respondran, no. Per mostra, un botó: Sáenz de Santamaría no veu problema en posar la representació oficial catalana a l’estranger en el punt de mira però no esmenta el ministeri de Cultura malgrat que aquesta competència està transferida a allò que ells anomenen comunitats. Que retallin elles. Quina una, de novetat.

La paperassa verbal amb què el govern popular intenta entabanar els desinformats esdevé, paradoxalment, una eina formidable en la consolidació de la voluntat de separació que afecta parts actuals de l’Estat.

Quan el govern estatal, via vicepresidenta, diu que els ciutadans volen saber on van a parar els seus diners, té raó. Ells parlen per als seus, però tothom els pot sentir i alguns els volen escoltar. Per això hi ha ciutadans que volen saber el quant del lloguer de tancs, de la monarquia, de les ambaixades i consolats, de les construccions d’obra pública als territoris amics, de l’existència de càrrecs de designació a dit, de les decisions político-econòmiques tapavergonyes i pocavergonyes, de les subvencions amb què es mantenen els graners de vots dels nacionalistes espanyols…

Aquestes explicacions es resoldran amb silencis fonamentats en el ranci mantenella y no emmendalla i seran molts els que comprendran més enllà de qualsevol dubte raonable que el diàleg és impossible.

Fer malbé milers de litres de combustible a base de passejar avionets pels cels dels territoris hostils i tocar els bol·lards als pescadors de l’Empordà amb l’estanquera –poca feina tenen els descendents de l’Armada Invencible si tenen temps per perdre en aquestes demostracions d’autoritat– són les cireretes que s’afegeixen a un pastís que no té vocació de vol-au-vent i que encara està pujant.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s