Negra i nòrdica de veritat

Headhunters, Jo Nesbø. Traducció de Laia Font i Mateu. Proa, 2012. Pàgines: 244.

L’allau de novel·letes –amb volums enormes i substàncies imperceptibles– que han arribat a les llibreries catalanes etiquetades com a negres i nòrdiques a causa del racionalment inexplicable èxit de la trilogia Millennium de l’Stieg Larsson ha generat –hauria d’haver generat– una desconfiança quasi perpètua en relació a qualsevol text que s’hi arreceri. En el cas de Headhunters, fer-ne cas, de les etiquetes, és un error perquè aquesta obra –que té una mesura ajustada i es constitueix en lloança a l’harmonia entre el continent i el contingut– no s’ha de deixar florir a les prestatgeries dels comerços del ram.

El protagonista és un caçatalents, Roger Brown, que arrodoneix els seus ingressos amb robatoris d’obres d’art. L’home, que manté una relació sentimental lluminosa però maculada per fets relacionats amb la vida de parella que ell vol fer-se perdonar, és prou hàbil com per a mantenir el seu altre negoci dins de l’àmbit de la discreció extrema, la qual cosa el situa fora dels radars de la policia.

El seu controlat dia a dia, però, s’altera quan topa amb Clas Greve, en qui veu una doble oportunitat: negociar-ne el seu fixatge per part d’una companyia que es dedica a l’alta tecnologia i alliberar-lo de la responsabilitat de ser el propietari d’una pintura antiga de gran valor.

Nesbø no està per orgues, a l’hora de narrar, i enfila la trama amb decisió. L’aparició d’un nou personatge femení, la empenta que prové de l’ambició, la baula feble que pot ser el soci de Brown, la intervenció de la policia, morts, persecucions raonables… tot això es fa present en la pàgines de Headhunters amb un ritme viu que nua els fils de la història amb precisió i que, en aquest cas sí, obliga el lector a deixar de banda tot el que no sigui avançar cap al final amb la mateixa passa ferma que ho fa la novel·la.

Què hi ha de bo, en Headhunters? Que no és una ensarronada; que enllaça amb la tradició de la novel·la negra real; que manté la versemblança en introduir ficció en un món plausiblement real; que l’autor no es treu asos de la mànega per quadrar un final que es manté insospitat fins al límit de les seves possibilitats; que allunya, ni que sigui de manera breu, els fantasmes postLarsson i que deixa el regust que només atorguen les bones lectures.

Advertisements

One comment on “Negra i nòrdica de veritat

  1. […] Llibres llegits de Jo Nesbø: Headhunters. […]

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s