Difícil d’entendre

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’11 de setembre del 2003)

L’alfil sacrificat, Jordi Cussà. Columna, 2003. Pâgines: 315.

La lectura de L’alfil sacrificat suggereix dos processos de reflexió que mantenen una relació d’intersecció. Des del punt de vista literari, el text és, entre d’altres coses, desconcertant. I ho és perquè no s’acaba de copsar la volada de l’obra: ¿és una novel·la d’aventures?, ¿és una novel·la juvenil adultitzada?, ¿és una reflexió sobre la violència?, ¿vol alertar sobre el perills de la globalització?

L’alfil sacrificat explica una història en què una dona catalana va a petar a un país sud-americà perquè un oncle seu, un bisbe, ha canviat el mètode de repartir hòsties –primer lliurava formes consagrades, després pela militars enquadrat en un grup guerriller–. A partir d’aquí, la trama s’enfila per una escala cada vegada més tremoladissa fins que arriba a un final una mica… sorprenent (?) per exagerat i agafat amb pinces.

Si l’esquelet sí que podria resistir una anàlisi no gaire corrosiva, no es pot dir el mateix del farciment. Hi ha trets –a més de la innocència que banya tot el text– que fan pensar que L’alfil sacrificat optava a ser una novel·la juvenil. Exemples: un dels protagonistes és un nano d’uns quinze anys que, tot i fer de guerriller i haver matat gent, fa servir expressions com ara “Ells, els dolents més dolents de tots els dolents” (pàg. 63) –vaja, el llenguatge habitual dels guerrillers assassins–, els noms de dos grups guerrillers que s’esmenten són FLIPA i FLAN i una de les líders del suara esmentat FLAN comenta l’estratègia fent saber a un dels personatges que té “una reunió supersecreta en un lloc ultrasecret” (pàg. 172), expressió que du el lector a remenar el llibre per mirar de trobar-hi, també, els agents més coneguts de la TIA, Mortadel·lo i Filemó. Això mira de conviure amb passatges que –se suposa– pretenen ser només per a adults: més que res, les escenes d’amor lèsbic tou, molt tou, de la protagonista bisexual i les seves amigues bisexuals, que arriben a la narració via calçador. Que es fumin molts canutos no va més enllà de l’anècdota.

D’altra banda, les reflexions sobre el perquè de la violència –que apareixen, en bona part, en els trams més llegibles, que són aquells en què se cedeix el protagonisme al discurs de l’exbisbe guerriller– són força esquemàtiques i es mouen en el camp del previsible.

Conjunt contaminat

Tot això podria arribar a ser acceptable, però el conjunt està contaminat per una deixadesa incomprensible. Algunes mostres: a la pàgina 57 s’esmenta el comandant Marcos i a la 84 ja l’han degradat i castellanitzat: és el Subcomandante –ara amb majúscula– Marcos; en el capítol 4, els temps verbals canvien sense justificació; a la pàgina 58, per arribar a una casa des del mar, han de pujar “setanta- vuit graons, que a la Neu li van sumar mil”, però a la pàgina 59 la susdita casa té “una escala d’incendis que servia per baixar a la platja des de la terrassa”, la qual cosa fa pensar que poser hauria estat més pràctic un ascensor d’incendis, francament; a la pàgina 247, la Neu declara: “La veritat és que no n’estic gens contenta. Però sí disposada a explicar- t’ho tot, a explicar-t’ho tot. De mica en mica. […]”, i la seva amiga, cal pensar que a l’estil Aterra com puguis, intueix (!!!) que la Neu no vol parlar “obertament” de com es troba. D’això se’n diu tenir intuïció.

La cirereta en aquest pastís la posa la poca credibilitat que mereixen els personatges: una mare i un fill guerrillers viatgen arreu del món alegrement, el tiet Felip que embolica la protagonista en l’aventura té pressa a acabar una conversa força important perquè se li refreda l’ou de l’esmorzar i la Neu i el seu oncle, quan es posen a fer de guerrillers, fan que Rambo sembli un personatge bo de Walt Disney… Hi ha altres grinyols.

Es podria seguir per aquest camí d’anàlisi, però no fa falta. Ja s’ha arribat a la intersecció amb el segon procés de reflexió: L’alfil sacrificat és una novel·la premiada!

La circumstància, de fet, confirma una realitat que potser fóra bo tractar sense hipocresies: avui en dia, bona part dels premis literaris estan buits de significat i serveixen per atraure compradors desprevinguts que es refiaran, amb candidesa, de la faixeta que engalana la coberta del llibre i també per arrodonir la compensació monetària de l’autor: l’editorial paga menys però assegura l’embutxacada del premi, a partir de la recepció del qual s’imprimirà i es distribuirà la novel·la guardonada. Això és així –i tothom que coneix l’afer sap que això és així– i, segons com, és raonable: la publicitat convencional també és una enganyifa i bé que funciona.

El difícil d’entendre, però, és la posició de l’autor que s’avé a aquests jocs comercials: l’escriptor té el nom propi com a marca comercial. Quin valor hi dóna? S’escriu per fer uns calerons o per fer-se un nom com a autor?

L’autor de L’alfil sacrificat ha obtingut valoracions contrastadament positives amb les obres anteriors. ¿Tot i això, ell, però també molts d’altres, ha publicat com ha publicat perquè el muntatge comercial imposa presses? ¿Això compensa? Les possibilitats que s’intueixen en la seva novel·la fan pensar que un període de calaix i una bona repassada hauria multiplicat per cent el valor de la seva proposta. ¿No és això el que cal buscar? A què s’està jugant?

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s