Més Castella, més Catalunya

Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern Rajoy i digna exemple plàstic de la capacitat intel·lectual del gabinet de què forma part, posa data –el 30 de juny vinent– a la nova campanya de recentralització castellana que es vol dur a terme a l’empara de la bandera espanyola i amb el vist-i-plau dels Fons Monetari Internacional (FMI) que felicita els vassalls quan fan la feina que els encomanen (Diari Ara: L’FMI vol més “mà dura” de l’Estat amb les autonomies).

Consideren, Rajoy i els seus, que la duplicitat –o triplicitat– en els serveis administratius de l’Estat és un problema. El diagnòstic l’encerten. La més que previsible i prevista solució amb què respondran, no. Per mostra, un botó: Sáenz de Santamaría no veu problema en posar la representació oficial catalana a l’estranger en el punt de mira però no esmenta el ministeri de Cultura malgrat que aquesta competència està transferida a allò que ells anomenen comunitats. Que retallin elles. Quina una, de novetat.

La paperassa verbal amb què el govern popular intenta entabanar els desinformats esdevé, paradoxalment, una eina formidable en la consolidació de la voluntat de separació que afecta parts actuals de l’Estat.

Quan el govern estatal, via vicepresidenta, diu que els ciutadans volen saber on van a parar els seus diners, té raó. Ells parlen per als seus, però tothom els pot sentir i alguns els volen escoltar. Per això hi ha ciutadans que volen saber el quant del lloguer de tancs, de la monarquia, de les ambaixades i consolats, de les construccions d’obra pública als territoris amics, de l’existència de càrrecs de designació a dit, de les decisions político-econòmiques tapavergonyes i pocavergonyes, de les subvencions amb què es mantenen els graners de vots dels nacionalistes espanyols…

Aquestes explicacions es resoldran amb silencis fonamentats en el ranci mantenella y no emmendalla i seran molts els que comprendran més enllà de qualsevol dubte raonable que el diàleg és impossible.

Fer malbé milers de litres de combustible a base de passejar avionets pels cels dels territoris hostils i tocar els bol·lards als pescadors de l’Empordà amb l’estanquera –poca feina tenen els descendents de l’Armada Invencible si tenen temps per perdre en aquestes demostracions d’autoritat– són les cireretes que s’afegeixen a un pastís que no té vocació de vol-au-vent i que encara està pujant.

Ni rosa ni verda

No t’amago res, Sylvia Day. Traducció de Núria Parés Sellarès i Jordi Boixadós. Columna, 2012. Pàgines: 442.

La novel·la rosa, com qualsevol altre gènere novel·lístic, té uns cànons, uns paràmetres, unes normes, un contracte emocional establert entre la persona que escriu i la persona que llegeix. Amb aquesta base, queden en mans de l’habilitat de l’autor o l’autora les possibilitats que ofereix la decisió de forçar els límits, d’alterar-ne la composició específica, d’aportar alguna cosa nova que satisfaci les expectatives del receptor sense desobeir els manaments del gènere en què s’ha emparat. Això és bo per a la novel·la rosa i per a qualsevol altre gènere novel·lístic. La transgressió extrema no és menyspreable, però qui l’emprèn ha de saber què fa. Sovint, la distància entre la genialitat i l’estupidesa es pot mesurar en nanomil·límetres, però existeix, cosa que Sylvia Day sembla no tenir en compte.

Aquesta autora, constituïda en factoria redaccional –el 2012 ha publicat No t’amago res, A Hunger So Wild, Reflected in You i Entwined with You–, s’embarca en una odissea pseudoliterària amb una novel·la en què hi aboca disbarats amb l’aparent voluntat d’oferir un producte que combini la novel·la rosa i la pornogràfica. El producte final fa honor a aquella frase que diu que els malsons de la raó produeixen monstres.

Des del punt de vista convencional, No t’amago res –un títol profètic, perquè això és el que hi ha en la novel·la, res– pateix d’una meravellosa manca de referents. Les pinzellades roses es distribueixen amb la tàctica i la delicadesa amb què, en la Segona Guerra Mundial, es feien bombardeigs massius des d’avions que volaven a gran alçada. Quant a la part amb pretensions pornogràfiques –o d’erotisme extrem si la paraula que comença amb p ofèn–, potser s’hauria agraït que l’autora s’hagués documentat prèviament. No li hauria calgut invertir gaire temps ni diners: Internet és ple d’imatges més que suggeridores que l’haurien ajudat a descriure unes execucions sexuals que, a diferència de les que perpetra, no provoquessin un avorriment extrem. De fet, amb què els seus protagonistes haguessin descobert que hi ha més d’una postura bàsica, la cosa hauria guanyat molt d’interès.

No és només per això que No t’amago res no es pot agafar ni amb pinces. La monotonia amb què la protagonista descriu els mascles i les femelles que veu –per sort per a ella, viu en un món en què l’alopècia, la panxeta, les arrugues a la cara, les potes de gall… simplement no existeixen– provoca un tedi extrem que només es pot comparar al que s’obté quan s’intenten seguir les evolucions mentals –per dir-ho d’alguna manera– dels personatges principals. Les susdites evolucions mentals són poques: ara estic enfadada o enfadat, ara no ho estic i ara tinc gelosia, ara ja no la tinc: no hi ha res més. Quant a les evolucions físiques, la protagonista pateix d’una mena d’afecció que la situa a tocar de la nimfomania unidireccional. El protagonista, al seu torn, no es queda enrere en la seva andromania. El que en fan, amb això, ja ha quedat dit, però s’hi insisteix: res que valgui la pena.

El presumpte argument, per cert, no arriba ni a la categoria d’acudit. La pobresa lèxica i narrativa general no l’ajuda en absolut.

El desgavell que suposa tot plegat fa que No t’amago res pugui tenir com a títol alternatiu Carda com puguis i que obri la porta a la complicitat dels traductors, que no dubten a afegir-se a la gresca amb adjectius com ara l’“engreixada” que apliquen a una màquina de córrer d’aquestes dels gimnasos. La ironia quintacolumnista, quan és ajustada, no té preu.

No t’amago res, però, com a producte comercial, mereix una altra interpretació: està adreçada a persones que no han llegit gaire en la seva vida, que no tenen punts literaris de comparació, que alimenten el cervell amb les sèries i els programes menys intel·ligents de la televisió i que, en general, han viscut poc, molt poc. Que No t’amago res sigui un èxit de vendes el fa, doncs, un bon negoci per a l’autora i les editores i un dels signes del temps.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 26 d’octubre del 2012.

Investigar amb els nazis

Praga mortal, Philip Kerr. Traducció de Xavier Zambrano. La Magrana, 2012. Pàgines: 411.

Philip Kerr és l’escriptor contemporani escocès que alimenta la sèrie de novel·les que ha batejat com a Berlin Noir (Berlín negre), que té com a protagonista el detectiu Bernhard Gunther i que transcorre en l’època en què els nazis determinaven la realitat quotidiana dels alemanys i de bona part dels països i Estats que els envoltaven.

Praga mortal, la vuitena de les novel·les de la sèrie, situa Gunther com a home de confiança de Reinhard Heydrich, una posició que ocupa a contracor i que li provoca una incomoditat moral de què fa bandera i arma llancívola.

La trama existeix, a Praga mortal. És sòlida i Kerr la desenvolupa amb empenta. L’embolica quan li convé, en trena i destrena els fils quan el ritme narratiu ho demana i la fa del tot convincent a causa d’una ambientació que es conrea amb dades històriques que segur que no provenen de la visió de llargmetratges.

Paradoxalment, tot i la capacitat magnètica de la història que té el detectiu Gunther com a protagonista, la trama és el més petit dels valors de Praga mortal.

Kerr, al marge dels beneficis que obté de la seva capacitat  com a creador de ficció, té uns fonaments sòlids en la seva relació amb la novel·la negra. La història que explica, amb els canvis d’escenari que calguessin, podria haver-la signada qualsevol dels grans mestres del gènere.

Praga mortal ho té tot: el detectiu d’escorça aspra que colga la seva humanitat amb cabassos de cinisme; la dona; el poder corromput i corruptor; els jocs de miralls; la crítica social; un cert fatalisme i morts.

Pocs són els autors actuals amb capacitat de mantenir intacte el tremp de la novel·la negra clàssica. Molt pocs. La recerca de la comercialitat és el cant de sirena a què s’abraonen amb delit. Kerr juga, com vol el tòpic que es digui, en una altra divisió.

Retratar  l’Alemanya nazi a través dels ulls d’un detectiu decebut és, simplement, enriquir una proposta que s’adreça als lectors i lectores de veritats que rebutgen de ple la cultureta light.

Tan sols a persones amb enteniment i capacitat de comprensió se’ls pot plantejar com a repte intel·lectual la humanització de personatges històrics com ara Heydrich, que va trobar la mort als carrers de Praga el 1942 després d’haver estat el responsable de la Gestapo –la policia secreta nazi–; d’haver estat el segon comandament en importància de les SS només per sot de Heinrich Himmler; d’haver organitzat i presidit la conferència de Wannsee, en què es va aprovar l’operació d’extermini dels jueus europeus i a qui els seus subordinats titllaven de la Bèstia rossa.

Diàlegs Rajoy, SL

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, diu ara que està disposat a dialogar amb els representants de Catalunya.

Després que ha fet norma i tradició del seu capteniment del fet de deixar que siguin els seus escuders els que bordin per ell –Wert i l’espanyolització; l’Espe i les classes d’Història només per a ignorants; Montoro i les glosses del Llibre Gruixut d’Economia d’en Petete; García Margallo i la seva reinterpretació de la geografia planetària en dir que fora d’Europa no hi ha res…–, sembla clar que, amb aquest seu nou acudit basat en un hipotètic humor gallec, Rajoy vol fer-se un sobresou com a monologuista d’El club de la comedia.

La posició de Rajoy té mancances serioses en l’àmbit dels fonaments. Com a bon espanyol, defensa Castella i, sobretot, els interessos de les grans empreses que s’entesten a fer la de península –a excepció de Portugal– un mercat gran i lliure en què puguin campar a plaer, preferiblement sense gaire controls.

Si el diàleg que està disposat a mantenir Rajoy té les arrels en la manera de dialogar de què Espanya ha fet bandera, n’hi ha per plegar veles, tot i que la maniobra correcta a fer és un cop de timó de 180 graus.

Es recorden diàlegs interessants sobre els papers de Salamanca; sobre l’Estatut de Catalunya –aquell famós acudit d’en Zapatero que encara no ha superat, malgrat els seus esforços, l’alegre colla dels socialistes–; sobre el pla Ibarretxe –malauradament, l’oient patia problemes d’audició extrems…–; sobre el corredor mediterrani; sobre els incompliments en inversions; sobre un hipotètic paper de les forces armades espanyoles en el territori que Castella considera propi…

Comptat i debatut, Rajoy potser no busca feina a El club de la comedia –l’humor emana de la intel·ligència– sinó a les tertúlies d’Intereconomia, en què el diàleg casa més amb el seu estil.

Sigui com sigui, com que ser agraït és de bones persones, sí que se li ha de regraciar que faci veure els catalans que si han de parlar amb algú d’alguna cosa, cal que tinguin Europa com a interlocutora.

La foto rebel

El PCE que aleshores liderava Santiago Carrillo va presentar-se a les eleccions generals del 1977 amb una imatge de fortalesa fenomenal que havia nascut i crescut durant els anys del franquisme. Tothom que tenia por que els rojos arribessin al poder, o fins i tot que l’acaronessin, va respirar alleujat quan el recompte de vots dels comunistes es va saldar amb 19 escons. La percepció general no va suportar el xoc amb la realitat.

D’ençà aleshores, l’escena sociopolítica ha romàs raonablement tranquil•la. Entre unes coses i les altres —el panxacontentisme general, el laisser faire, laisser passer, l’oblit de la responsabilitat individual…—, el carro ha enfilat el pedregar i hi ha començat a lliscar amb alegria.
La realitat, però, és tossuda i es manté ferma malgrat els comprensibles esforços que es fan per deixar-la de banda. L’11 de setembre passat la percepció general que Catalunya era un oasi va quedar ferida de mort. Potser encara ho sembla, però ara tothom sap que no ho és.
Una manifestació important, la d’aquell dia, tant com la que va tenir lloc un mes i un dia després a la barcelonina plaça de Catalunya. La realitat espanyola va tenir la seva oportunitat d’avalar la seva existència. La migradesa de la trobada fa saltar enlaire una altra percepció general: potser n’hi ha dues, d’Espanyes, però no hi ha dues Catalunyes: n’hi ha una i en ella hi viu una tribu de remugaires.
El 25 de novembre, la percepció i l’aparença tenen una nova cita, ara amb urnes pel mig. Serà interessant, el resultat de la jornada electoral. Sigui quin sigui.
Fa anys, un dels líders del PSOE, el demagog Alfonso Guerra, va encunyar aquella frase prePhotoshop: “Qui es mou, no surt a la foto”. En ella hi ha el preludi de l’immobilisme que ha dut els socialistes a la pràctica del vol gallinaci i, també, una mentida del tot interessada. És clar que qui no es mou, no surt a la foto.