Construcció

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 13 de desembre del 2001)

Una casa per compondre, Núria Perpinyà. Editorial Empúries, 2001. Pàgines: 480.

La nota que guarneix la contracoberta d’Una casa per compondre avisa el lector que el personatge d’Olívia Kesler capitalitza unes històries que “pàgina rere pàgina van prenent consistència novel·lística”. Aquesta anotació, certa –Una casa per compondre, efectivament, no és una novel·la–, ajuda el lector a perseverar amb paciència quan les temptacions de deixar el llibre de banda li envaeixen l’ànima.

L’obra està dividida en quatre parts, que presenten diferències notables quant a intencions expositives presumibles, continguts explícits i ritme narratiu, fet que no ajuda a l’equilibri intern del text de Núria Perpinyà, autora d’articles i assajos de crítica literària i de la novel·la Un bon error (1998) i professora de teoria literària.

La primera part és la prova de foc que cal superar si es vol arribar fins al final. L’anima, aquesta primera part, una excusa argumental feblíssima: la tal Kesler, personatge que el lector pot arribar a odiar sincerament en veure’s obligat a suportar el seu tarannà inconsistent i erràtic, visita cases. Val a dir que aquest és l’argument bàsic de la resta de parts, que, això sí, s’enriqueixen amb les elucubracions sobre la música i l’amor amb què la Kesler –que és pianista, està casada i té amants– fa jocs malabars mentals que poden esdevenir inassumibles.

Un seguit de reflexions

La primera part, doncs, l’autora la posa al servei d’un seguit de reflexions de caràcter arquitectònic que podria ser que interessessin els arquitectes però que sembla difícil que captin l’atenció d’un lector normal convencional. Les digressions guanyen especificitat amb el reguitzell de noms de culte que inclouen –entre d’altres, s’esmenta Púglia (pàg. 75), l’escala de Bernouilli i un Salute de Scharoun, que no acaba de quedar clar si és una terrassa (pàg. 90)–, però l’absència de referències que ajudin a enllaçar allò que l’escriptora vol explicar amb allò que el seu públic pot arribar a entendre amb les eines que se li donen –que són poques o inexistents– ajuda a consolidar un distanciament que creix amb la presència de jocs de paraules, com ara “El circuit de Le Mans ple de De Quinceys, de mans, d’amants i de quinzes” (pàg. 92), que són presents al llarg de l’obra i que, al marge de la seva fortuna rítmica –discutible en alguns casos– i de la seva eficàcia narrativa –com a poc, qüestionable–, no faciliten la identificació necessària entre l’esperit de l’obra i el del lector, que hauria de poder endinsar-s’hi amb comoditat.

Les tres altres parts veuen com la presència de la Kesler guanya pes. Ara ja no només va a les cases. Ara també pensa de manera específica i comença a prendre forma de personatge literari. És així que les dissertacions que abans havien sorgit de manera etèrea, ara li seran atribuïbles. Amb tot, la tònica general es manté, perquè la pianista, que sembla tan desconcertada amb relació als afers de l’habitatge com amb relació a tota la resta d’afers, no acaba de trobar allò que busca. La seva crisi, absoluta, s’enrareix quan, a més de mantenir viu el discurs arquitectònic, incorpora el discurs musical amb tocs de poliglotisme: “Pensa: el teclat, en anglès, s’associa amb una clau (keyboard). La clau de la casa que li falta; la clau musical que no li obre cap partitura; el clau que treu un altre clau (ara un amant, ara un altre; un problema superat per un altre problema; un concert inoblidable que fa oblidar un altre concert inoblidable); les claus guardades als calaixos que ja no sap què obren ni d’on són, de quin pis són, de quina maleta són. Donde están las llaves, matarile, rile, rile, en el fondo del mar, quién las a buscar?” (pàg. 324). El coneixement de llengües que Una casa per compondre demana es fa extensible també a línies escrites com ara “Un jour noir dans une maison de mensonge toute en couloirs sans couleurs” (pàg. 346), útil només per a aquells que entenguin el francès.

Llegir Una casa per compondre pot permetre pensar que cal seguir llegint i llegint i llegint perquè no es tenen prou coneixements i no s’està a l’alçada. Sembla clar que es poden pensar altres coses. Amb tot, un lector perspicaç també pot arribar a la conclusió que l’autora és hàbil en extrem i proposa una paròdia de les peces de culte aptes només per a minories erudites i potser un pèl esnobs. Aquest lector perspicaç haurà entès a la perfecció les claus en què l’autora dóna pistes sobre les seves intencions veritables. Aquesta és una interpretació que es pot donar al paràgraf següent, en què caldria substituir els termes musicals per termes equivalents literaris. És clar que el paràgraf també podria ser una traició del subconscient. És un enigma irresolt.

“La renúncia del desenvolupament temàtic tradicional a favor d’un ritme concèntric obsessiu havia estat molt mal acollida i li havia soscavat la confiança. S’havia arriscat massa i no se n’havia sortit. Les propostes teòriques eren molt innovadores, però mancaven de tota bellesa. L’audició de la peça era pesadíssima, insuportable. No havia pensat en la bellesa quan componia, de fet l’havia deixat totalment al marge, com si la bellesa fos un llast o un privilegi del passat que ja no incumbís els músics actuals. Ho havia centrat tot en l’abstracció musical, n’havia esperat massa, de les regles, despullant-les de les seves conseqüències anímiques, i s’havia equivocat” (pàg. 352).

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s