Peripècies de Madelman i Barbie

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 17 d’octubre del 2002)

Un revolt a la carretera, Nicholas Sparks. Traducció de Rosa M. Calonge i Fontcuberta. Proa, 2002. Pàgines: 336.

La novel·la Un revolt a la carretera, fruit d’un procés d’aplicació en fred de la matemàtica a la literatura, comença amb un pròleg en què un personatge anònim –que manté aquesta condició fins gairebé el final de l’obra– avança que 30 anys enrere es van produir els fets que s’expliquen en el text i marca els paràmetres en què es desenvolupa l’acció: la base d’aquesta mena de plat precuinat que només cal escalfar en el microones de la lectura lleugera la constitueixen el misteri misteriós, la tragèdia tràgica i l’amor amorós. Amb aquests elements, relligats amb un pessic d’incidències, un grapadet d’indecisions, una culleradeta de dubtes i unes gotetes d’inquisició introspectiva, Nicholas Sparks ha confegit una obra tampaxiana: no es mou, no es nota, no molesta i es llença a la pila de la brossa sense penediment.

De què va la cosa? Com funciona l’invent? L’autor agafa un protagonista masculí, de nom Miles Ryan i de professió adjunt del xèrif –per tant, defensor de la llei i de l’ordre entesos a l’estil dels EUA–, que és vidu perquè, un parell d’anys enrere, la seva muller va trobar la mort mentre corria per fer esport –que feia fúting, vaja–. La dona la van atropellar i, quan arrenca l’acció, no se’n coneix el responsable. ¿Això turmenta el protagonista, que encara és jove i que és descrit com un d’aquells homes l’atractiu del qual no és llampant però sí sòlid i un pèl, però no gaire, aspre? Efectivament! El turmenta molt, del tot! A més, per arrodonir- ho, ja posats, no només es vidu. ¿Té un fill petit de qui ha de tenir cura? Sí! Estereotipar més el protagonista és gairebé impossible…

La part femenina tampoc no va coixa… Ella ha estat anomenada Sarah Andrews. Des del punt de vista de la cosa física, és atractiva gràcies als cabells rossos, que no du ni curts ni llargs, als ulls blaus i a una geografia corporal competitiva segons els cànons esteticoideològics que ara imposen Hollywood i la publicitat occidental –plàstic, silicona i més plàstic–. En l’àmbit psicomoral, l’autor la fa divorciada després que el marit –un jove de bona família, atractiu i triomfador– la deixés de banda en saber que ella no podria ser –per impossibilitat fisiològica– la mare dels seus fills. Ella, descentrada, s’arrecera en el poble en què viu la família. Fa de mestra a causa de les necessitats narratives, que la duen a fer-se càrrec del fill de l’ajudant del xèrif. Quan detecta alguns problemes en la formació del nano, contacta amb el pare. I ja estan posats els riells sobre els quals rodarà la gresca…

Sense sorpreses

Quatre notes sobre la resta de la trama, per bé que endevinar per on va –i, sobretot, com acaba– és més fàcil que la cosa més fàcil de fer que hi pugui haver: en el pla sentimentaloide, ella i ell s’ho fan venir bé per arranjar un seguit de trobades en què la inhibició sexual desapareix de manera calculada –calculada per l’autor!–; ell manté viva la seva obsessió pel responsable de la mort de la seva muller i això li suposa alguns problemets; l’ombra de la morta s’interposa entre ell i ella i els crea altres problemets; i intervé el personatge que redacta el pròleg per aconseguir un final del qual, amb benvolença, es pot dir que sembla haver estat inspirat per l’escena de Salveu el soldat Ryan en què Tom Hanks alliçona Matt Damon abans de morir.

S’ha de dir, per fer justícia, que Un revolt a la carretera és una novel·la ben escrita. La mecànica narrativa funciona de manera ben greixada amb frases d’estil National Geographic –subjecte, verb, complement, punt i torna a començar–, que són del tot correctes en una publicació divulgativa que s’adreça a un públic lector heterogeni però que, potser, en una novel·la, aconsegueixen que el resultat no gaudeixi d’una gran qualitat literària i que, potser només, esdevingui una proposta de lectura senzilla tant en la forma –que no hauria de ser qüestionable– com en el fons –si només es busca proporcionar distracció, res a dir.

I aquí hi hauria el nus de la qüestió. Exactament, Un revolt a la carretera, per a què ha estat escrita? La solapa de la coberta informa que el senyor Nicholas Sparks “va debutar amb El quadern de Noah (1996), que s’ha traduït a prop de quaranta llengües”. Fred, fred. Diu també que “després va publicar El missatge en un ampolla (1998), del qual es va estrenar una versió cinematogràfica protagonitzada per Kevin Costner i Paul Newman”. Ui, la cosa s’escalfa! Finalment, la solapa canta: “La seva darrera novel·la és Un revolt a la carretera (2001), de la qual s’han venut immediatament els drets cinematogràfics”. La cosa crema, que avisin els bombers! Atenció a l’immediatament… És la clau de tot plegat. Se suggereix que el paper de Miles Ryan el faci Ben Affleck. Per al de Sarah Andrews, Julia Roberts estaria bé, però Cameron Diaz ja és rossa i té els ulls blaus, circumstàncies que la farien també una candidata. Per fer la pel·lícula, no caldria tocar gaire o gens la novel·la i el resultat final de la versió en cel·luloide seria força similar al de la versió en cel·lulosa: una historieta intranscendent amb happy end amb un Madelman i una Barbie com a protagonistes. Vaja, com moltes de les que es fan per mantenir les masses entretingudes. I el senyor Sparks –chapeau, mister–, milionari. I tots tan contents… ¿Però per arribar al cinema calia haver publicat la novel·la? ¿No hauria estat més pràctic fer directament el guió i estalviar la mort inútil d’una bona colla d’arbres?

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s