Socialistes catalans

Un funàmbul francès, Philippe Petit, va fer història, amb minúscula, el matí del 7 d’agost del 1974 quan va caminar d’una punta a l’altra del cable d’acer que, amb el seu equip, havia instal·lat entre les Torres Bessones de Nova York. El seu exercici seria únic i irrepetible –no tant sols a causa dels fets del tercer 11-S de la Història, ara amb majúscula– si no fos per l’existència dels autoqualificats com a socialistes catalans: aquesta colla deixa el francès a l’alçada del betum quan es tracta de fer equilibris en haver de passar els dies sense haver de decidir si, com a grup, són catalans o espanyols.

Les elaboracions orals que fan els seus manaires quan arriba el moment d’intentar distreure l’atenció sobre la seva indefinició són autèntics homenatges a l’art de la retòrica, tot i que n’hi ha pocs que excel·leixin en l’exercici i es produeixin amb naturalitat. D’entre la resta, dos grups: els parasectaris, que engeguen el discurset oficial que s’ha cuit durant lustres als passadissos i els despatxos –lluny del carrer, en qualsevol cas– i els bonafès, que assagen exposicions pròpies amb una mirada amarada per un tel d’incertesa que provoca una certa tendresa momentània.

L’explicació espartana a aquest seu capteniment podria assegurar que el PSC navega les aigües del cinisme empès pels vents de la hipocresia quan es tracta de definir-se nacionalment. El partit vol repicar les campanes i anar a la processó –vol seguir fent-ho–, però la parròquia la té esvalotada. I els seus rengles han deixat de ser de tiralínies, que és el que passa quan els capgrossos alteren la perfecció de la bassa d’oli.

Hereus llunyans d’Stalin, els socialistes catalans han jugat a les decapitacions –polítiques–. Inspirats per Maquiavel, han fet veure que no passa res. Poden deixar de mirar la realitat –en són mestres–, però, potser circumstancialment, no poden deixar de veure-la.

Segur que tiren endavant, els socialistes catalans. La seva maquinària és fenomenal i compta amb l’empenta de la inèrcia. Però, com a Messis de la política, ara estan oferint un molt bon espectacle, quasi revisionista. Mentre no arriben a l’hora de les escissions, els del PSC no ho estan fent malament, tot i que de la cosa del socialisme ni en parlen i de la cosa del partit, tampoc, ni que sigui per evitar que, un matí qualsevol, es llevin com a membres d’un partit migpartit.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s