El pitjor que li pot passar a una novel·la

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el dijous 25 de desembre del 2003)

El millor que li pot passar a un croissant, Pablo Tusset. Traducció de Marta Pera. Columna, 2003. Pàgines: 468.

L’arrencada d’El millor que li pot passar a un croissant –a partir d’ara, El millor…– és bona: amb agilitat i amb desimboltura lingüística, és a dir, sense manies, presenta i caracteritza el protagonista de l’odissea que espera al lector.

El retrat que Pablo Tusset fa de Pablo Miralles –el personatge principal– relaciona el protagonista de la novel·la amb el reguitzell de sapastres més o menys afortunats que ha parit la literatura i que han comptat amb el vistiplau del públic perquè la malaptesa, si es produeix en els altres, és un factor que tendeix a afavorir la disculpa i la sensació de proximitat.

Pablo Miralles és, segons se’l descriu, una mena de massa humana d’uns cent vint quilos de pes, bona part dels quals responen a la presència excessiva de greix. Forma i fons semblen estar relacionats, en el personatge, i això té a veure amb el desenvolupament de la novel·la de Tusset: Miralles és un antiheroi que ha esdevingut un fatty a consciència en adonar-se que les temptacions i les presses amb què el consumisme estressa el personal són enganyifes antinaturals. Des d’aquesta convicció, i amb la tranquil·litat que ofereix la vida de rendista, el protagonista té més a veure amb un buda panxacontent que menysprea amb displicència allò que creu que no necessita –pot passar de tot tret de les drogues, l’alcohol, Internet i alguna expansió sexual poc sofisticada– que no pas amb l’heroi que ha de cloure victoriós la peripècia que proposa l’obra.

Les primeres passes de la novel·la també les fa agradables un ritme narratiu vertiginós que ajuda –molt– a convèncer el lector que el món de despropòsits caricaturescos que se li presenta a la mirada és un món en què val la pena entrar: els personatges que poblen El millor… potser no arriben a ser prou estrafolaris per a formar part d’una parada de monstres –perquè, fet i fet, tenen més a veure amb l’exageració quasi grotesca dels arquetipus que sí que serveixen per a la descripció del bestiar humà urbà–, però són prou extravagants per conformar el món propi de la novel·la de Tusset.

La desaparició del germà del protagonista –juntament amb la de la secretària del germà–, vinculada al misteri aparent que es cossifica en un immoble barceloní, serveixen de detonador de l’acció. Miralles, que sent la crida de la sang, decideix que ha de fer alguna cosa per resoldre la situació caòtica que ha destorbat el seu dolce far niente: actua. Això fa que El millor… entri de ple en un joc d’aparences en què les mentides es fan passar com a veritats i les veritats amb què es compta esdevenen, de manera gradual, mentides: bona part dels personatges, protagonista inclòs, enganyen i són enganyats mentre la trama s’embolica per una banda i es descabdella per l’altra.

En aquesta fase de la novel·la, però, injustificadament, es produeix una baixada de ritme que provoca una certa estupefacció a mesura que es comprova que el ralentí abasta cada vegada més pàgines: fa estrany que el protagonista, que ha de resoldre un afer amb tonalitats criminals creixents en què acaba implicada la seva família al complet, s’ho prengui amb una calma que quasi equipara els seus dies com a salvador als seus dies com a autoengreixador: és desconcertant perquè el text s’encomana de la parsimònia relativa de Miralles quan encara queden moltes pàgines per llegir.

És en aquest tram, també, quan el registre lingüístic que sembla haver caracteritzat la novel·la perd gas i permet que la narració s’acosti, sense arribar-hi, als camins de la convencionalitat semàntica, cosa que és de lamentar, perquè l’obra ha estat aprofitant, en un to foteta en bona part de les ocasions, els recursos de la llengua poc encartonada.

Una nova tombarella conceptual

La recta final proposa una nova tombarella conceptual que insereix la narració en els pressupostos dels jocs d’arcade: més o menys sol davant del perill, Pablo Miralles ha de superar un seguit de proves –que aquí no s’especificaran perquè rebentar un final és de molt mala educació– i això fa que l’acció se surti de mare: sembla que l’autor es deixa anar, oblida el món exterior que ha creat, concentra tot el pes de la narració en pocs personatges i endavant amb les atxes.

Llegides senceres les 468 pàgines de què consta la versió catalana d’El millor… –l’original, del qual s’acaba d’estrenar una versió cinematogràfica que té com a protagonista un tercer Pablo, el Carbonell, el més estripador dels reporters del difunt Caiga quien caiga, és en castellà–, sembla coherent pensar que, des del respecte que sempre han de merèixer els creadors, l’obra pateix el pitjor que li pot passar a una novel·la: no està malament, es llegeix bé i presenta passatges força divertits, però –en el benentès que és només una opinió particular– li sobren pàgines.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s