Feta en tardes de diumenge

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 20 de març del 2003)

Una màgia molt clara, Tucker Malarkey. Traducció de Carme Geronès i Carles Urritz. Editorial Meteora, 2002. Pàgines: 510.

Cal admetre que les informacions sobre els autors que es donen en les solapes dels llibres acostumen a ser útils i que, a vegades, no fer cas de les sensacions que desperten condemna el lector al suplici d’exercir com a tal. És del tot cert que regir-se pels prejudicis no és una actitud del tot correcta –especialment en aquests moments de globalització i mestissatge i tota la pesca–, però també és cert que dol haver d’admetre que s’ha perdut el temps que s’ha invertit en la lectura d’una novel·la que activa una quantitat important d’alarmes només amb la informació col·lateral.

Dit això, cal explicar que Una màgia molt clara és la primera novel·la d’una escriptora dels Estats Units anomenada Tucker Malarkey, que, després d’haver treballat a The Washington Post, va passar un parell d’anys a l’Àfrica que, segons la solapa, “canvien la seva vida i la fan començar a escriure”. Si es deixa de banda la polèmica suada sobre si hi ha diferència entre l’escriptura periodística i l’escriptura literària –i se suposa que la Malarkey sí que escrivia al diari washingtonià–, s’entra en el comentari del fruit de la caiguda de cavall estil sant Pau de Tars, però en l’àmbit editorial, de l’escriptora esmentada.

Una mena d’Indiana Jones

La novel·la pateix un problema seriós que potser té a veure amb l’evolució que va patir la idea original de l’escriptora: la protagonista de la ficció és l’Ingrid, una mena d’Indiana Jones, que contacta amb el lector des de les sorres de les planúries de Gizeh, a l’Egipte, que Malarkey situa al desert del Sàhara tot i que, després de consultar un atles, es veu que més aviat pertanyen al desert aràbic. Aquesta és una de les imprecisions que apareixen amb una certa freqüència en les pàgines de la novel·la i en què n’hi ha alguna d’aquelles que haurien de fer caure la cara de vergonya a l’indocumentat/da que l’empra.

Un exemple: cada vegada que Malarkey fa referència a una distància marina, la mesura en quilòmetres. Si l’autora s’hagués informat –i potser ni tan sols hauria d’haver estat necessari: hi ha coses que se saben–, hauria esbrinat que, al mar, no hi ha quilòmetres, hi ha milles. Milles nàutiques, concretament. És una mesura internacional homologada que es fa servir arreu. Ningú que cerqués un pèl de credibilitat no la deixaria de banda. I aquí no fa falta malpensar de la traducció, perquè aquesta relliscada és, senzillament, una més.

Bé, de les sorres desèrtiques que amaguen restes de la cultura egípcia clàssica, l’acció es trasllada a la universitat que la protagonista té com a seu central i, allà, el relat introdueix, a més d’alguns personatges secundaris, un altre dels papers principals, el del professor Templeton, que és guarnit sense gaires miraments amb les característiques del savi mig foll que va contra corrent etcètera etcètera etcètera. Sembla que l’home està investigant alguna cosa d’una importància extraordinària i l’Ingrid se les engipona per anar a veure el què. I apa, d’escena tòpica i previsible en escena tòpica i previsible, cap a l’Àfrica, a veure quin pa s’hi dóna.

A empentes i rodolons

Un cop a lloc, el professor actua per absència i la noia malda per localitzar-lo. En aquests passatges, el to Indiana Jones, francament, ha perdut força gas i la trama evoluciona a empentes i rodolons –i a vegades amb una pesantor intranscendent que l’acte de misericòrdia més elemental hauria estalviat al lector– cap a un escenari incert en què esdevé fàcil identificar ambients de telenovel·la sud-americana i de novel·la de Corín Tellado, d’una banda, i, de l’altra, passatges que potser intenten emular l’escena de l’atac de follia del capità Willard a Apocalypse now i recrear la insanitat emocional de què són víctimes els protagonistes d’El cel protector. La barreja de tot plegat, amanida amb quatre descripcions paisatgístiques que potser formen part dels records de l’escriptora i amb quatre escenes d’encís exoticotropical, que poden provenir dels espots publicitaris de gels de bany, conforma una macedònia absolutament inclassificable i fonamentalment incoherent.

L’evolució d’Una màgia molt clara sembla la conseqüència d’una redacció feta en tardes de diumenge, aquelles en què es tenen unes horetes lliures per davant i es diu allò d’“On em vaig quedar? Ah, sí! Apa, som-hi, doncs!”. I vinga a teclejar. No hi ha una estructura ferma, en el text, i els passatges no evolucionen de manera ordenada. Els personatges no obeeixen les normes elementals de la coherència i ara van cap a una banda i després cap a l’altra sense que quedin gaire clares les modificacions en el rumb. Els ambients són de postal i tot plegat ofereix una sensació general i intensa de desgavell.

La pregunta que roman irresolta, en veure aquest cas d’importació novel·lística i alguns d’altres amb què s’ha fet força rebombori, és senzilla: per què les editorials embruten el catàleg de novetats amb peces d’aquest calibre? És només perquè vénen dels Estats Units i tot el que es fa allà rep de manera automàtica un segell de qualitat que no pot ser qüestionat? S’és i se serà provincià?

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s