Assaig de conte oriental

L’home que calculava, Malba Tahan. Traducció de Mia Tarradas. La Magrana, 2012. Pàgines: 244.

El professor i escriptor Júlio César de Melo e Sousa (1895-1974) demana complicitat al lector en aquest L’home que calculava, que redacta amb un estil orientalitzat que recorda el clàssic Les mil i una nits –sense que d’això se’n dedueixi crítica negativa– i que signa amb el pseudònim de Malba Tahan.

No n’explica mil, d’històries, però les que formen part de l’obra les afaiçona amb el recurs a una tècnica d’eficàcia indiscutible: la trobada fortuïta de dos homes altera de manera imprevista les vides de tots dos i l’evolució de la seva història comuna fa de niu a tot d’episodis consecutius que són, en realitat, l’essència d’allò que vol exposar l’autor.

L’excusa argumental és senzilla: el narrador fictici coneix el jove Beremiz Samir, que té una ment prodigiosa per a tot el que té a veure amb el càlcul. Aquesta facultat actua a benefici de tots dos quan, cas rere cas, es veu sotmesa a proves de què en surt sense màcules i amb honor, reconeixements i recompenses.

L’home que calculava, però, no és víctima d’aquesta simplicitat aparent: la trama principal és, només, el camí pel qual transiten les idees que vol transmetre el seu autor.

D’una banda, hi ha la voluntat pedagògica, que queda clara en la reivindicació permanent de les matemàtiques i de les bondats que provenen del coneixement i que és una de les característiques permanents en l’obra de l’autor brasiler.

Així, aquesta novel·la apareix com a precedent necessari d’obres posteriors com ara El món de Sofia, amb què Jostein Gaarder va esforçar-se a reivindicar els aspectes més fàcilment comprensibles de la filosofia.

De l’altra, hi ha en L’home que calculava una apologia subjacent de la vàlua del diàleg, de la necessitat de la convivència, de la voluntat d’entendre’s amb les paraules –amb els números, en aquest cas– en contraposició a la solució dels problemes a què s’arriba a través de la violència.

No és aliena la forma al fons en aquesta novel·la publicada per primer cop el 1949, quatre anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial. La dolçor, la bonhomia, la cordialitat de les idees que transmet Tahan/De Melo e Sousa mantenen una relació directa amb una narració pausada –però gens avorrida– que flueix amb placidesa davant els ulls del lector. Les frases s’enllacen sense solució de continuïtat i fan conviure els elements fonamentals i els ornamentals sense que aquests es percebin com una nosa. És sorprenent, de fet, l’aparença d’innocència extrema amb què el relat enarbora els mots: és, aquesta, la claredat expositiva que només està a l’abast d’aquells que saben què volen dir, que saben com dir-ho i que, per tant, poden estalviar-se tots i cadascun dels artificis que empren els venedors de fum imprès.

Apassionat pel món islàmic, l’autor és capaç d’inserir sense estridències en L’home que calculava les imatges amb què la ment occidental configura els paisatges i l’estètica d’un món que, malgrat tots els malgrats, manté intacta la seva capacitat de fascinar el foraster. Així, els camells, els tapissos, els dolços, els beuratges insospitats, les catifes i els palaus aporten l’embolcall amb què el brasiler presenta unes idees, les seves, que entrellaça amb el repte a la curiositat del lector. Els enigmes que planteja –i que respon i que desglossa en un apèndix– són d’aquells que fan aturar la lectura i que demanen que se’ls dediqui uns minuts. És a dir, una manera com una altre de promoure el raciocini en detriment de l’animalitat.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 28 de setembre del 2012.

Anuncis

Un final d’adolescència

L’instint del llop, Massimo Lugli. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984, 2012. Pàgines: 313.

Les aparences enganyen. Pirandello va basar la seva obra en aquesta veritat, que és una de les clàssiques –en el sentit d’eterna–. Força dècades després que l’autor de textos com ara És així, si us ho sembla, Sis personatges en cerca d’autor i El difunt Mattia Pascal, un altre italià en fa una aproximació completament diferent.

El protagonista de L’instint del llop és un jove que creix en el si d’una família benestant, una d’aquelles que vistes des de fora, fan pensar que hi ha gent que viu bé. La realitat, però, és insubornable i no es casa amb les interpretacions desinformades.

El text de Lugli –periodista de professió–, però, no es limita a exposar els problemes d’adolescència que afecten un nen de casa bona. A través del periple del seu personatge inventat i de les coneixences que l’acompanyen en moments diferents, l’autor posa en relleu els desajustos socials i proposa, sense lloar-la, una visió de l’existència que dóna valor al conreu de la personalitat pròpia en detriment de les garlandes i la faramalla que, suposadament, aporten la felicitat –sigui això el que sigui.

Per això, l’autor fa aparèixer personatges que, amb la seva coexistència, actuen com a models contraposats, com a cara i creu d’una mateix moneda.

L'instint-del-llopL’estil redaccional de Lugli és sòlid i congruent i té com a característica positiva una certa sequedat que aporta eficàcia al conjunt que es capaç de mantenir el lector engrescat tot i que, en determinats passatges, sembla perdre la voluntat de realisme que atorga pes específic a la novel·la i que permet pensar que L’instint del llop no és una d’aquelles novel·letes que escriptorets amb lleuritis aconsegueixen dur al món del negre sobre blanc més enllà de qualsevol tipus de lògica.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 21 de setembre.

Autoescac amb automat

L’autoritat es té mentre no cal fer res per demostrar que es té. Aquesta frase, que, més ben formulada i en castellà, apareix en un dels àlbums del Corto Maltés, amaga una veritat fenomenal que no cal perdre temps a explicar . És, a més, una veritat clàssica –en el sentit d’eterna– que reviscola ara i adés quan les presumptes autoritats posen en evidència la fragilitat de la seva situació.

Joan Carles de Borbó –l’aparell econòmico-intel·lectual que l’impulsa– ha entrat en escena per parlar de la cosa de la independència de Catalunya. El sentit del seu missatge, que apareix al lloc web de la Casa Reial –Carta del 18 de setembre del 2012  de Joan Carles de Borbó –, és del tot previsible: hi ha massa interessos establerts que cal salvar i no és, ara, el moment de posar en pràctica tot el que de bo té la saviesa.

La colla dels polítics n’ha parlat per fer veure que les paraules del monarca tenen importància, relleu, transcendència, ressò, etcètera… No tenen cap altra opció: també ells notarien l’aire fred a la pell si algú digués, com en el conte per a infants, que el rei va despullat: encarreguen la roba a la mateixa sastreria.

Més enllà d’això, hi ha la reacció popular –no la del PP–: xarxes socials com ara el Twitter en van plenes, de respostes que deixen Joan Carles de Borbó, el seu missatge i les seves intencions a l’alçada del betum. Per si hi havia dubtes després de l’episodi de l’elefant, la prescindibilitat de la monarquia i dels seus representants apareix amb una aurèola resplendent.

No és cap sorpresa. Aquesta crisi i la manera en què els manaires collen a la gent han esberlat moltes màscares i han deixat buits molts pedestals.

El que sí que és una sorpresa és l’assaig d’autoescac de Joan Carles de Borbó: un parell de provatures més i aconsegueix l’automat. Fet i fet, es veuran coses més estranyes…

Construcció

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 13 de desembre del 2001)

Una casa per compondre, Núria Perpinyà. Editorial Empúries, 2001. Pàgines: 480.

La nota que guarneix la contracoberta d’Una casa per compondre avisa el lector que el personatge d’Olívia Kesler capitalitza unes històries que “pàgina rere pàgina van prenent consistència novel·lística”. Aquesta anotació, certa –Una casa per compondre, efectivament, no és una novel·la–, ajuda el lector a perseverar amb paciència quan les temptacions de deixar el llibre de banda li envaeixen l’ànima.

L’obra està dividida en quatre parts, que presenten diferències notables quant a intencions expositives presumibles, continguts explícits i ritme narratiu, fet que no ajuda a l’equilibri intern del text de Núria Perpinyà, autora d’articles i assajos de crítica literària i de la novel·la Un bon error (1998) i professora de teoria literària.

La primera part és la prova de foc que cal superar si es vol arribar fins al final. L’anima, aquesta primera part, una excusa argumental feblíssima: la tal Kesler, personatge que el lector pot arribar a odiar sincerament en veure’s obligat a suportar el seu tarannà inconsistent i erràtic, visita cases. Val a dir que aquest és l’argument bàsic de la resta de parts, que, això sí, s’enriqueixen amb les elucubracions sobre la música i l’amor amb què la Kesler –que és pianista, està casada i té amants– fa jocs malabars mentals que poden esdevenir inassumibles.

Un seguit de reflexions

La primera part, doncs, l’autora la posa al servei d’un seguit de reflexions de caràcter arquitectònic que podria ser que interessessin els arquitectes però que sembla difícil que captin l’atenció d’un lector normal convencional. Les digressions guanyen especificitat amb el reguitzell de noms de culte que inclouen –entre d’altres, s’esmenta Púglia (pàg. 75), l’escala de Bernouilli i un Salute de Scharoun, que no acaba de quedar clar si és una terrassa (pàg. 90)–, però l’absència de referències que ajudin a enllaçar allò que l’escriptora vol explicar amb allò que el seu públic pot arribar a entendre amb les eines que se li donen –que són poques o inexistents– ajuda a consolidar un distanciament que creix amb la presència de jocs de paraules, com ara “El circuit de Le Mans ple de De Quinceys, de mans, d’amants i de quinzes” (pàg. 92), que són presents al llarg de l’obra i que, al marge de la seva fortuna rítmica –discutible en alguns casos– i de la seva eficàcia narrativa –com a poc, qüestionable–, no faciliten la identificació necessària entre l’esperit de l’obra i el del lector, que hauria de poder endinsar-s’hi amb comoditat.

Les tres altres parts veuen com la presència de la Kesler guanya pes. Ara ja no només va a les cases. Ara també pensa de manera específica i comença a prendre forma de personatge literari. És així que les dissertacions que abans havien sorgit de manera etèrea, ara li seran atribuïbles. Amb tot, la tònica general es manté, perquè la pianista, que sembla tan desconcertada amb relació als afers de l’habitatge com amb relació a tota la resta d’afers, no acaba de trobar allò que busca. La seva crisi, absoluta, s’enrareix quan, a més de mantenir viu el discurs arquitectònic, incorpora el discurs musical amb tocs de poliglotisme: “Pensa: el teclat, en anglès, s’associa amb una clau (keyboard). La clau de la casa que li falta; la clau musical que no li obre cap partitura; el clau que treu un altre clau (ara un amant, ara un altre; un problema superat per un altre problema; un concert inoblidable que fa oblidar un altre concert inoblidable); les claus guardades als calaixos que ja no sap què obren ni d’on són, de quin pis són, de quina maleta són. Donde están las llaves, matarile, rile, rile, en el fondo del mar, quién las a buscar?” (pàg. 324). El coneixement de llengües que Una casa per compondre demana es fa extensible també a línies escrites com ara “Un jour noir dans une maison de mensonge toute en couloirs sans couleurs” (pàg. 346), útil només per a aquells que entenguin el francès.

Llegir Una casa per compondre pot permetre pensar que cal seguir llegint i llegint i llegint perquè no es tenen prou coneixements i no s’està a l’alçada. Sembla clar que es poden pensar altres coses. Amb tot, un lector perspicaç també pot arribar a la conclusió que l’autora és hàbil en extrem i proposa una paròdia de les peces de culte aptes només per a minories erudites i potser un pèl esnobs. Aquest lector perspicaç haurà entès a la perfecció les claus en què l’autora dóna pistes sobre les seves intencions veritables. Aquesta és una interpretació que es pot donar al paràgraf següent, en què caldria substituir els termes musicals per termes equivalents literaris. És clar que el paràgraf també podria ser una traició del subconscient. És un enigma irresolt.

“La renúncia del desenvolupament temàtic tradicional a favor d’un ritme concèntric obsessiu havia estat molt mal acollida i li havia soscavat la confiança. S’havia arriscat massa i no se n’havia sortit. Les propostes teòriques eren molt innovadores, però mancaven de tota bellesa. L’audició de la peça era pesadíssima, insuportable. No havia pensat en la bellesa quan componia, de fet l’havia deixat totalment al marge, com si la bellesa fos un llast o un privilegi del passat que ja no incumbís els músics actuals. Ho havia centrat tot en l’abstracció musical, n’havia esperat massa, de les regles, despullant-les de les seves conseqüències anímiques, i s’havia equivocat” (pàg. 352).

Més que res, paciència

Cap sorpresa: el poble surt al carrer amb una voluntat inequívoca i, poc després, es posa en marxa una nova edició del concurs Agafa el rave per les fulles -en què no prenen part, certament, els que opten per l’altra gran competició, la d’Agafa el bou per les banyes.

Totes dues competicions estan en marxa. Tot i que la més interessant és, de bon tros, la del bou i les banyes, l’altra té com a gran què els moments de diversió i alegria que proporciona i proporcionarà: el xou tot just ara acaba de començar.

No han passat ni dos dies sencers des que els catalans van fer història –un altre cop– i ja hi ha qui treballa en la versió 2.0 de les conegudes plagues bíbliques: pobresa extrema, pèrdua de cobertura de la telefonia mòbil, expulsió d’Europa amb targeta vermella i quatre partits de suspensió, tots els nens i totes les nenes naixeran sense cabells al cap i no els en sortiran mai –a canvi, hi tindran un parell de banyes, la pell de color vermell, una cua acabada amb forma de punta de sageta i peülles en comptes de peus…

Encara no han assegurat científicament que quan Catalunya recuperi la independència els volcans de la Garrotxa s’afegiran a la celebració amb entusiasme i deixaran la terra catalana preparada per a fer el aparcament soterrani per a tot el parc mòbil d’Europa, però tan sols és una qüestió de temps. Tampoc han dit que totes les deixalles espacials començaran a caure al nord-est de la península ibèrica, però és que encara estan en converses amb els russos i els xinesos…

Bona part de l’opinió que expressen els polítics i els intel·lectualoides que els fan el joc els deixa les vergonyes enlaire. Insisteixen a fer por a la gent i no s’adonen que la gent ja en té, de por. Té por del que pot arribar a venir des d’un Estat que té els toros com a festa nacional; que va deixar perdre un imperi i que encara no ha fet propòsit d’esmena; que viu com les sangoneres i es permet el luxe de fer el fatxenda; que assumeix la picaresca com a mètode normal de transitar la quotidianitat… La visió d’aquest futur sí que fa por. Una por extrema.

Sembla que els polítics mantenen la convicció que la gent és babaua… Que no en despenja de més altes… Cal tenir paciència, amb ells, mentre no es posen a nedar amb la resta i deixen la roba de banda.