‘Patchwork’ sentimental

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI)

Discothèque, Félix Romeo. Anagrama. Barcelona, 2001. Pàgines: 224.

Dibujos animados, Félix Romeo. Anagrama. Barcelona, 2001. Pàgines: 136.

La naturalesa i el ressò del programa de La 2 La mandrágora –és de caire cultural i tendeixen a emetre’l passada la mitjanit– que va dirigir i presentar l’autor de Discothèque i Dibujos animados allunyen Félix Romeo de l’estereotip d’autor mediàtic. Fora bo que programes com l’esmentat gaudissin d’un seguiment més gran, però la realitat, tossuda i a voltes esquerpa, no fa un món ideal. Tot i això, el factor televisió si té presència en aquestes dues obres, que, al marge d’altres consideracions, mantenen un paral·lelisme formal força evident: la construcció s’allunya de la tirallonga narrativa més o menys habitual, acostumada, per instal·lar-se en la successió de fragments curts que construeixen, a tall de pinzellades aplicades amb  minuciositat, mons literaris més densos que no pas podria semblar a partir d’una lectura superficial o distreta. A l’hora de fer el patchwork –les vànoves elaborades amb retalls–, Romeo pren petites peces, fragments que provenen de la seva experiència, de les seves pàgines viscudes, del rebost emocional, però també del sac dels recursos que genera la capacitat de fabulació, i  les posa en l’espai en blanc i les endreça, les ordena, per construir un discurs que funciona per acumulació. Això fa que, en començar a llegir,  costi una mica trobar les coordenades en què transcorrerà la lectura però, un cop el lector pacient ha encaixat en els marges proposats, la velocitat de comprensió s’incrementa en la mateixa mesura que guanyen cos i força els protagonistes dels relats, que ho fan.

En el cas de Dibujos animados –premi Ícaro de Literatura després que el jurat, segons s’especifica en la solapa, valorés “la força narrativa del llibre, el seu sentit de l’humor intel·ligent i la novetat de les seves aportacions”–, Romeo sembla capbussar-se de manera decidida en el període de la infantesa-preadolescència en un retorn al passat en què combina l’expressió innocent de l’infant que dóna fe de fets lesius sense dolor però amb un punt d’agror.

L’autor parla de petites ferides que van cicatritzar molt de temps enrere però que van tenir el detall de deixar una petita marca amb la intenció de constatar que alguna vegada van existir: “Sobre todo envidiaba  a los del fútbol. Hice una prueba para jugar al fútbol.[…] Hundí la zapatilla en el suelo y me quedé clavado. El balón ni se movió. Ahí acabó mi carrera futbolística”. Després, en el text, apareixen les referències a “los del fútbol”,  els nois que sí juguen al futbol, que han esdevingut una mena d’elit inabastable. La crueltat de l’univers infantil es manifesta amb seleccions com aquesta, que funcionen per contraposició: el dolent no és l’existència del grup, sinó que se n’està exclòs. És, aquest, més que probablement, un lloc comú en totes les infanteses.

Acabar de llegir Dibujos animados, que té un final que es podria qualificar d’anecdòtic, fa pensar que no és tan important el punt d’arribada com el trajecte que ha calgut seguir per aconseguir-lo. Repassa un cúmul d’impressions que arrenquen amb la percepció que el món que envolta l’individu –encara en potència– té manifestacions en aquell moment incomprensibles que el pas del temps endureix però aclareix: “A veces pensaba que no habría estado mal que me pegaran un tiro en la cabeza. La cabeza me solía sobrar sobre los hombros. Hubieran podido poner una sandía en su lugar”, “Es difícil dar la medida, incluso siendo un cangrejo”.

El conjunt s’aguanta a través del teixit de fils de mena diversa que parlen del creixement, de l’evolució, de la constatació de l’existència pròpia… fils que esdevenen columnes d’un edifici que té la base en el món exterior, el món dels adults, i aquí Romeo recorre a l’imaginari col·lectiu que formen els personatges de ficció que són llançats a escena per distreure: hi ha referències a un serial d’anomenada –“En Lucecita, Lucecita  quería casarse con un tipo rico. Eso era el resumen”– i als dibuixos animats que –això és cosa segura– van formar part de les tardes en blanc i negre de l’autor: el TJ de Los hombres de Harrelson, l’Scooby Doo, el Correcaminos, el Coyote –“Estaba delante de la tele y sufría como un cabrón. Sufría por Coyote. Esperaba que de una vez por todas Coyote acabara con Correcaminos. Coyote recibía el paquete de ACME y preparaba un dispositivo infalible. […] Aparecía el hijoputa de Correcaminos y siempre se libraba de la historia”–… Amb tot, en el recurs a un món de caràcters de dues dimensions rau un fet determinant a l’hora de mesurar l’efectivitat de la proposta: l’eficàcia de la narració és la mateixa si el lector no té assumida aquesta col·lecció d’icones com a part de la vida pròpia? Potser no.

Discotheque-Dibujos-animadosMés oberta, Discothèque apunta cap a una altra banda amb armes d’un calibre diferent. Noms com ara Torosantos, Dalila Love, Lisardo Expósito i Carbo Cadet conviuen amb fum de tabac que, en ser espirat, forma figures de pròpies de la imatgeria religiosa i amb personatges que es remouen espasmòdicament en el bassal de llot en què l’autor ha decidit inserir-los.

Aquesta és una obra que parlaria de perdedors si els seus protagonistes haguessin tingut alguna ocasió de guanyar alguna vegada alguna cosa, però no és el cas. El text arrenca en una partida de cartes en què el pare de Torosantos es juga la vida del fill i la perd. Comença una recerca estranya que permet donar sortida a un reguitzell de monstres creats que, malgrat tot, és possible que no voltin massa lluny de referents reals. La lògica narrativa, ara, a diferència de l’emprada a Dibujos animados, que era evocadora, esdevé sòrdida, bruta i deliberadament estranya. Tot i que bona part de les criatures de Romeo es desplacen contínuament, no arriben enlloc, o potser l’indret al qual arriben és tan similar a aquell que s’ha deixat enrere que la diferència entre un i altre és imperceptible. Romeo ha dibuixat uns caràcters que semblen cuques fosques que ni tan sols busquen la llum i se n’ha sortit amb una certa solidesa: no hi ha un pas més enllà per a cap d’ells i el seu trànsit és monòton, enllardat, desbruixolat… increïble, definitivament, si s’avalua amb paràmetres diferents dels que encaixonen el text.

També aquí s’arriba a un final imprecís, amb una escena que cadascú resoldrà de la manera que més li plagui si ha entrat en un joc que l’autor ha descrit com “un híbrid entre la tragèdia i el culebrón” –la televisió, altre cop–, que pot ser entès com un divertiment i que, en la reflexió ulterior, pot generar un cert neguit existencial: no debades, Romeo assegura: “Les històries que conté són de gent de veritat”.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s