Excés de definició

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 4 d’abril del 2002)

El que recorda el cos, Shauna Singh Baldwin. Traducció de Rosa M. Calonge. Proa, 2002. Pàgines: 610.

Un pròleg i un epíleg breus que tenen com a motiu principal dos naixements de Satya, que es produeixen de manera ordenada i successiva a través de la reencarnació -l’acció se situa a l’Índia-, delimiten físicament el cúmul d’històries que Shauna Singh Baldwin aplega en la primera novel·la que signa aquesta escriptora que va arribar al món a Montreal, que va créixer al país en què ha situat la ficció de l’obra que es comenta i que ara resideix als Estats Units. Com a antecedents d’El que recorda el cos hi ha contes publicats a l’Índia, al Canadà i als Estats Units i dedicació a la poesia mentre que, en un àmbit més pragmàtic, ha estat productora de ràdio i ha tocat el periodisme.

A grans trets, El que recorda el cos és l’explicació de la manera en què els temps tèrbols que van precedir la partició de l’Índia afecten els tres protagonistes més destacats, que viuen els fets des d’unes tradicions i uns costums força influïts per la religió que professen.

En la novel·la, tot i que Satya és el primer personatge de què el lector en té notícia, la dona no és la protagonista absoluta d’aquesta novel·la. De fet, el conjunt d’elements destacables inclou, a més de Satya, una altra dona, Roop, més jove; Sardar Kushal Singh, el marit de totes dues i posseïdor d’una mena d’alter ego mental batejat amb el nom de Cunningham; els membres de les famílies d’aquests personatges; una llarga rastellera de personatges secundaris vinculats als personatges més importants; els sihks com a col·lectivitat real i com a col·lectivitat teòrica; els líders espirituals dels sihks, els dels musulmans i, en menor grau, els dels hindús; els déus i els llibres sagrats de totes aquestes religions; i, finalment -per no fer una llista massa llarga-, les tensions i els moviments polítics, socials i religiosos que van dur a la creació del Pakistan en un territori que, fins que el nou país no va ser establert oficialment, pertanyia a la Índia. Ah, i alguns representants de Sa Graciosa Majestat, altrament coneguts com a anglesos.

Sembla evident que la inclusió d’aquest reguitzell d’elements a considerar en una novel·la, tot i les 610 pàgines en què ha pres forma definitiva, ha d’obeir a la intenció de dur a terme una mena de retrat coral que expliqui -o, si més no, que il·lustri- uns passatges concrets de la història d’una Índia que Shauna Singh Baldwin no va conèixer de manera directa.

I en aquesta circumstància comencen els grinyols. La traductora de la novel·la, amb una bona voluntat del tot lloable -que no es vegi ironia en aquesta apreciació!-, avisa en una nota que el text de Shauna Singh Baldwin transcorre al Panjab i que l’autora “n’ha volgut deixar un tast esquitxant el text de paraules panjabis”. Bé, parlar d’uns esquitxos és quedar-se un pèl curt: el lector se situa prop d’un diluvi que, per excés d’abundor, elimina l’exotisme i l’encís que un ús moderat dels panjabismes potser sí que podria aconseguir. No només això. La reiteració permet pensar, fins i tot, en una mena de mala consciència literària de l’autora, que hauria xopat el text en les aigües dels localismes per demostrar que sap de què parla a l’hora de reviure una pàgina viscuda per la seva gent -el cognom Singh fa pensar que pertany al col·lectiu sihk-, a qui ret una mena d’homenatge, perquè els sihk, amb matisos, són els bons de la pel·lícula.

Amb tot, si es deixa de banda la qüestió del lèxic, però, es troben altres grinyols. Des del punt de vista de la narració estricta, són freqüents les descripcions preciosistes que, en certa manera, obeeixen al defecte assenyalat: l’excés de detalls en què s’embranca a l’hora d’explicar les quotidianitats acaba provocant una certa sensació d’avorriment quan fa estona que es llegeix i no passa res. Es podria pensar que l’autora fa servir patrons literaris aliens a la cultura occidental que observarien un ritme propi, però el coneixement d’obres d’altres narradors indis, d’una banda, i l’experiència en mitjans de comunicació de l’autora, de l’altra, duen a la percepció que, més aviat, hi ha un cert desgovern en el tempo intern de la novel·la. Aquesta apreciació, a més, té dos exemples sorprenents i, segons com, descarats: hi ha dues situacions -un conflicte entre Roop i Satya i un altre entre Satya i Sardar Kushal Singh- que arrenquen, que evolucionen, que creixen i creixen emprant una gran quantitat de pàgines en l’empresa i que es resolen… en un tres i no res i quasi de qualsevol manera! L’absència de proporció entre el procés de creació del clímax i la intensitat de la resolució crea en el lector, en aquest cas, una decepció del tot coitusinterruptual.

Altres desigualtats són notables en la caracterització dels personatges. Satya i Roop, les dues dones protagonistes, es presenten guarnides amb un caràcter dens, complex i a voltes incomprensible. En tot cas, el seu tarannà ha estat treballat i dotat de matisos i d’una certa humanitat. El contrast que hi ha entre aquesta feina i la feta a l’hora de dibuixar Sardar Kushal Singh és sorprenent: tot i ser el cap de família i tenir un passat ric i ser un home important per al país i per a la comunitat sihk, l’home és pràcticament unidimensional de tant simple com se’l pinta. I això fa un pèl incomprensible que tothom li faci tant de cas, tret que es prengui com a punt de sortida la convicció que tots els homes són una mena de babaus que només pensen en les seves coses i de qui cal tenir cura. Pot ben ser cert en alguns casos, però, clar, és allò…

De tot el que s’ha dit es pot, si es vol, extreure la impressió que en El que recorda el cos no hi ha res d’aprofitable. Si es pensés això, no es faria honor a la veritat: no és impossible de llegir i hi ha pitjors peces publicades i, en algun cas, fins i tot lloades i guardonades. Però si que pot ser cert que aquest intent de fixar una pàgina viscuda -viscuda pels ciutadans de l’Índia en un moment històric determinat, no pas per l’autora- pateix els efectes d’una certa pretensiositat que afecta tant la forma com el fons. I per a això no hi ha remei perquè hi falta la veu de la veritat.

[Un últim comentari, marginal: ¿per què Darwin és esmentat com a Darwing? És un error de l’autora? És un joc de paraules? És una ultracorrecció? És una badada?]

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s