Atrapats

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 27 de setembre del 2001)

Cinc quarts d’una taronja, Joanne Harris. Quaderns Crema, 2001. Pagines: 384.

Unes breus consideracions inicials –potser sobreres–: parlar d’un llibre, d’una novel·la, acostuma a comportar una certa complexitat perquè, com a obra artística, pot tenir tantes interpretacions, tantes versions interiors, com persones a les quals ha arribat. Pot ben ser que hom vegi blanc allà on la resta hi veu negre. Una mica més enllà, fer referència a una creació artística que no ha impactat excessivament el referenciador permet mantenir un cert distanciament que, si no s’entra en el judici sumaríssim, ajuda a una avaluació més o menys científica, més o menys objectiva. Ara bé, què cal fer si es vol presentar un seguit d’arguments –racionals?– quan s’ha de tractar quelcom que t’ha entusiasmat? Un exercici indissimuladament laudatori ho té difícil per aconseguir un mínim de credibilitat… El cas és que Cinc quarts d’una taronja, en la seva qualitat de peça literària, té valor suficient per a entusiasmar.

L’estructura creada per Harris –autora també de la novel·la Chocolat que va arribar al cinema amb Juliette Binoche i Lena Olin en el repartiment– es basa en un personatge principal, una dona d’una certa edat, que torna al poble del qual va haver de fugir en circumstàncies dramàtiques durant la Segona Guerra Mundial. En el cap d’aquesta dona, el passat i el present són vius amb una intensitat que s’estén com una xarxa que no només atrapa el lector sinó que també captura la resta de personatges que transiten per les pàgines de la novel·la, alguns dels quals tenen posicions tant en els fets que es reviuen –remembrança del passat– com en aquells que es viuen –crònica del present– perquè hi ha alguns fils que enllacen els dos estadis de la percepció.

En parlar dels personatges, cal apuntar la destresa amb què Harris beneficia algunes de les seves criatures. Els esbossos enèrgics amb què caracteritza els personatges secundaris esdevenen pinzellada fina quan, per exemple, l’autora s’endinsa en les descripcions successives de la mare de la protagonista. La mare, víctima dels cinc quarts de taronja amb què s’ha batejat el text i d’uns atacs de mal de cap perfilats amb precisió quirúrgica, arriba a ser un personatge tan creïble pel que fa a la forma com pel que fa al fons que pot inspirar pietat en els seus moments més foscos.

Exercici d’introspecció

Es pot parlar també de l’exercici d’introspecció que du a terme la protagonista –el personatge més ric i complex–, hereva emocional de la seva progenitora, i dels conflictes que exposa cada vegada que s’adona que allò que fa, allò que ha fet, no serveix per aportar la solució òptima. El pes de l’educació rebuda, la constatació dels episodis viscuts, la reflexió sobre el moment actual, les pors que és de creure que acompanyen les persones quan les forces de què disposen no són suficients per a la brega quotidiana tenen a veure en el retrat de la protagonista i conviden el lector –implícitament– a prendre posició.

D’altra banda, a Cinc quarts d’una taronja, el món dels infants té pes específic. Més enllà de la significació narrativa que tenen alguns dels actes que protagonitzen els personatges quan viuen, amb la mentalitat de quan es tenen pocs anys, l’ocupació alemanya de França durant la Segona Guerra Mundial, és interessant comprovar com, a través de l’escriptura de Harris, la frontera que hauria de separar la innocència de la perversió i la crueltat esdevé tan tènue que, en alguns moments, fa deixadesa de funcions. La mirada unidireccional dels menors, que apunta cap a l’objecte de desig amb escasses possibilitats de percebre els raonaments que l’envolten i que podrien fer-lo inabastable, és força diàfana, en el text de Harris, que transforma el lector en una mena de Cassandra: es veu que hi ha coses que no acabaran bé, però el llibre ja està escrit i no es pot fer res per alterar les pàgines que encara no han estat llegides.

I és que en aquesta mena de clímax sostingut rau bona part de l’encert de la novel·la. A parer de qui això signa, l’escriptora demostra a Cinc quarts d’una taronja un domini perfecte del ritme narratiu. De manera extremament hàbil, Harris acosta el dolç als ulls dels lectors, que s’hi acosten, que comencen a salivar i que, quan són a punt de fer la gran descoberta, veuen com el premi s’allunya pàgines enllà. Mantenir l’atenció del lector d’aquesta manera –i amb intensitat i amb reiteració: una mena de triple salt mortal sense xarxa– sense crear decepcions que li facin abandonar el joc té un mèrit que s’ha de reconèixer perquè també s’ha blasmat els venedors de fum que prometen massa agosaradament el paradís a la terra. En el cas de Joanne Harris, les successives impaciències que provoca en el seu text es resolen en el moment que finalment s’acaba trobant del tot adient i natural i ho fan sense el recurs a espectacularitats gratuïtes que no tindrien cabuda en el to general d’un relat que, sense aixecar pols, avança amb passa ferma. Ara bé, es recordi allò que s’ha apuntat línies enrere: que pot ben ser que hom vegi blanc allà on la resta hi veu negre.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s