Lleis familiars no escrites

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 28 de setembre del 2005)

El confessor, Daniel Silva. Traducció de Josefina Caball. Columna, 2005. Pàgines: 368.

L’engalipador Dan Brown va orquestrar el seu superèxit de vendes El codi Da Vinci a base d’insinuar la criminalitat de l’Opus Dei i de parapetar-se, a les acaballes de la novel·la, en allò de dir blanc allà on abans deia negre. L’invent va funcionar de manera extraordinària. A més, cal recordar que els representants de l’Església catòlica es van llançar amb intrepidesa a les tasques de promoció de la novel·la, una jugada molt intel·ligent que repeteixen de tant en tant, com si no haguessin après en 2.000 anys que com més es prohibeix una cosa, més desitjable sembla. I que no fa falta que es tracti de la dona del veí.

El cas és que ara hi ha a les llibreries un altre best seller que punxa a la mateixa roda que El codi Da Vinci. Fins i tot es pot arribar a pensar que l’autor d’El confessor, el nord-americà Daniel Silva, va parir la seva idea en conjuntar el ressò obtingut pel seu col·lega Brown i la polèmica que va provocar Costa-Gavras quan va dur a les pantalles de les sales de cinema Amen, que toca el mateix tema que El confessor.

L’acció arrenca amb l’assassinat d’un historiador jueu, cosa que mobilitza un grup d’agents secrets israelians que estan un pèl al marge de l’oficialitat, però que mantenen viva la capacitat d’actuació, cosa que els situa aviat en la pista de l’assassí, que esdevé un killer de plàstic sense cap mena d’interès humà com a personatge malgrat els intents de Silva de donar-li un passat compromès.

Fet el plantejament, la narració avança en funció dels passos que fan els conspiradors i els agents israelians, els moviments dels quals serveixen a l’autor per fer referència als acords que haurien signat els nazis i el Vaticà durant la Segona Guerra Mundial per dur a bon port l’eliminació del poble jueu, cosa que interessava simultàniament els seguidors de Hitler i els catòlics.

En molts best sellers, la història funciona mentre no s’obliga el lector a prendre consciència d’allò que se li està explicant: les pàgines passen si les accions s’encadenen amb una certa fluïdesa, sense grans grinyols ni explicacions innecessàries que posin al descobert, precisament, les mancances que volen amagar. Això, Silva, en certa mesura, ho aconsegueix, però la resolució de la novel·la posa al descobert la feblesa de la bastida amb què ha edificat la novel·la: un final endreçadet fa de bon pair, però si l’explicació dels fets que tanquen una història que fa centenars de pàgines que se segueix acaba de qualsevol manera, la sensació és estranya: ja s’admet que un best seller de gamma mitjana és un divertiment, però això no ­­­justifica un final de sèrie Z.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s