Batalletes

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 10 de gener del 2002)

 Martin Bauman, David Leavitt. Traducció de Joan Puntí. Edicions 62, 2001. Pàgines: 477.

 David Leavitt va ser estampat amb el segell de jove promesa quan va publicar la seva primera novel·la, Ball de família. La segona, El llenguatge perdut de les grues, una obra tenyida d’autobiografisme que venia a relatar el trasbals familiar que produïa la confessió pública de l’homosexualitat del protagonista, un personatge jove que va ser considerat, assenyadament, l’alter ego literari de l’autor, semblava confirmar la potència de la veu del narrador. Després d’això,  la trajectòria de Leavitt no ha aconseguit créixer a partir d’uns fonaments que havien semblat sòlids i, a més d’un escàndol provocat per una acusació de plagi, ha inclòs títols de fortuna diversa, el més recent dels quals és Martin Bauman, un obra de pes –658 grams– que l’autor consagra a l’explicació d’un seguit de batalletes de joventut que, segurament, en reviure-les, hauran aconseguit que se senti bé perquè els temps passats són bons i bells etc etc etc.

 Martin Bauman –narrada en primera persona, de la qual cosa es pot deduir, i cal fer-ho, que les aventuretes del personatge principal tenen molt a veure amb les aventuretes de l’autor– arrenca amb l’arribada del protagonista al seminari d’Stanley Flint, un expert en Literatura de reputació ferotge. Bauman vol ser escriptor i creu –o sembla que l’autor vol crear aquesta sensació– que Flint i els seus veredictes seran les seves referències en el camí de la creació literària. La novel·la, fins aquí, apunta els patrons de les obres iniciàtiques. Comptat i debatut, per bé que aquesta línia argumental no sorprendria si se la feia passar per original, sí que promet reflexions interessants si qui la desenvolupa és un escriptor madur com a persona –Leavitt va néixer el 1961– i com a autor –va publicar Ball de família el 1984–. Però no és així. Tan bon punt ha marcat la base de la narració, Leavitt dóna pas  a un desvarieig esgotador en què, sense aparença d’ordre, explica incidents que tenen com a denominador comú la insipidesa tot i la pressumpta trascendència amb què els dota.

 Més o menys, Leavitt es dedica a saltar sense gaire ordre ni concert –un pla general de l’obra és indetectable– del tema de l’escriptura –que es podria concretar en A veure com me les empesco per arribar a ser ric i famós– al tema de l’acceptació pròpia i enunciat públic de l’homosexualitat del protagonista. Els saltirons –que esquitxen notes classificables com  a ecos de societat–  es produeixen de manera negligent, sense transició de cap mena, van endavant i endarrera en el temps sense que s’hi vegi el perquè i malbaraten l’aportació que podria suposar una meditació profunda i serena.

 En adonar-se del desgavell narratiu que hi ha a Martin Bauman, el lector –el pacient, aquell que llegeix fins al final peti qui peti– pot aconseguir la sensació que té entre mans una obra autocomplaent en la redacció de la qual l’autor no s’hi ha mirat gaire. Per exemple, Bauman especula de manera contínua sobre la reacció de la seva família –especialment, de la seva mare– amb motiu de la publicació d’un conte, del primer conte que li publiquen –i que el lector acabarà avorrint!–, en què posa al descobert la seva homosexualitat. A més, Leavitt fa que diversos personatges tractin aquesta situació i crea una expectativa intensa. Quan finalment es publica el conte, la novel·la hi passa tant per sobre que quasi ni la toca, la reacció, amb la qual cosa el clímax es resol en una mena de coitus interruptus.

 Exemples de deixadesa

 La deixadesa no conceptual, la literal, a més, és notòria i perceptible. Es duen aquí alguns exemples –n’hi ha més.

 En la pàgina 147 es diu: “La publicació del meu conte la primavera abans…”. Onze (onze!) línies després s’apunta: “Recordo que la setmana de l’11 de juliol, quan va sortir als quioscos el número de la revista on apareixia el meu conte…”. Cal atribuir al canvi climàtic que la primavera s’estengui fins al juliol?

 En relació a Ricky, una de les seves parelles, Bauman relata: “Pel mateix motiu no portava mai roba interior” (pàgina 267).  Aquest Bauman evocador necessita, de manera urgent, ingerir cues de pansa. Dues pàgines després, parla de la seva habitació, “on els seus calçotets oblidats –els de Ricky!–, sempre amb una oloreta tènue a Obsession per a homes semblaven tan fora de lloc”. Els calçotets no són roba interior i Leavitt és el primer a adonar-se’n?

 Quant a l’obra publicada, en la pàgina 297, Bauman diu: “Eli, a qui les visites a les llibreries li servien per recordar-li el fet que, a diferència de Liza i jo, ell no havia aconseguit publicar encara cap novel·la…”. El cas és que la publicació de la primera novel·la de Bauman no té lloc fins que no s’arriba a la pàgina 416 –“En canvi, quan li vaig llegir les crítiques, i li vaig dir rient que de la meva novel·la només se’n farien quinze mil còpies i que la gira només comprenia vuit miserables ciutats, ell em va recordar ràpidament que pel seu llibre no hi havia prevista cap mena de gira”– quan l’Eli –una altra parella de Bauman– ha tingut temps, fins i tot, d’escriure la seva pròpia novel·la.

 Aquesta mena de desajustos potser no molestarien gaire si la lectura de l’obra pugués avançar a bon ritme, però la sensació que la cosa no rutlla els fa feridors i, fins i tot, lleument insultants. Cal esperar-ho d’un sistema editorial que Leavitt –que hi està immers–   descriu així en la pàgina 263?: “Després de llegir els meus vuit contes i les 150 pàgines que havia escrit fins aleshores d’El terrorista, Billie em va dir que estava segura  que la meva obra estava punt per enviar-la”… a editors!  Resulta paradoxal que les referències a l’obra escrita que fa Leavitt al llarg de la novel·la tinguin més a veure amb la promoció i els diners que avancen les editorials que no pas amb la qualitat i la intenció de la feina feta… La Literatura, lluny de l’art, se situa com a producte comercial.

 El miracle del conte

També fa mal el meliquisme cofoïsta que impregna les pàgines de Martin Bauman: “Al capdavall, en totes les meves experiències fins aquell moment, sempre que algú m’havia volgut besar o ficar-se al llit amb mi era o bé perquè em volien robar els diners (com m’havia passat amb Joey) o bé perquè estaven tan esbojarradament encisats per la meva obra que només volien poder dir que havien dormit (fins i tot més que no pas que volien dormir) amb «Martin Bauman, l’autor de tal i tal conte»” ( pàgina 265-266). Segur segur segur que la publicació d’un únic conte pot desfermar les passions que apunta l’autor? O potser s’està exagerant sense límit ni mesura? Amb tot, no cal descartar que els fets descrits siguin possibles: el llibre permet sospitar que Bauman, en realitat, és Superman: “De manera que vaig rentar tots els plats que s’havien anat acumulant a la pica durant dies i dies. Vaig fer el llit. Vaig endreçar L’amour bleu i vaig espolsar el futon, que començava a penjar pels costats de la base de fusta. Per acabar vaig escombrar el terra… Aleshores, –un cop ho vaig tenir tot net– em vaig asseure i vaig mirar el rellotge. Només havien passat vint minuts des que Eli se n’havia anat… Vint minuts!” (pàgina 314). O Bauman va fer dissabte de molt mala manera o, en realitat, és l’Home d’Acer.

I aquesta és una mica la història: o bé David Leavitt ha escrit Martin Bauman seguint la tècnica de fabricació dels bunyols de vent o bé és un geni incomprès –com tots els genis–. Qui això signa, modestament i indignada, seria –és– partidari de la primera opció.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s