Crònica d’un aixecament popular

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 20 de maig del 2010)

El crit de maig, Rafael Escobar. Edicions 3i4, 2010. Pàgines: 488.

L’episodi que es coneix històricament com la Segona Germania va tenir lloc l’estiu del 1693 al ducat de Gandia com a expressió del descontentament dels camperols, que volien alliberar-se de les càrregues econòmiques que penjaven del jou feudal.

Aquest episodi forneix de material narratiu Rafael Escobar, que emprèn El crit de maig amb la voluntat de tancar una trilogia històrica de què també formen part les guardonades L’últim muetzí i Les veus de la vall.

El crit de maig –el títol fa referència a les queixes dels camperols quan les collites són magres– es presenta al lector amb quatre parts que responen a funcions diferents.

La primera, de manera quasi òbvia, actua com a introducció. Explica com una mare s’acosta, de nit, a la gàbia en què les autoritats exhibeixen, com a escarment, el cap del seu fill, que ha estat ajusticiat i posteriorment decapitat.

La segona part –extensa, molt extensa– té com a autor, en la ficció, Blai Llull, un jovincell orfe que fa un mal pas en mantenir relacions carnals amb la filla d’una família amb la qual els seus havien estat enemistats.

Aquesta circumstància i la seva relativa indefensió el duen al servei de Francesc Garcia, que ha assumit la feina d’aixecar els pobles en contra del senyors i posar fi al que consideren un ofec que amenaça la seva supervivència.

La tercera part té com a protagonista Ventura Ferrer, el governador que va posar fi a l’aixecament amb l’ajuda de l’exèrcit i les milícies. I la quarta la protagonitza, ara de manera absoluta, el Francesc Garcia a qui s’ha estat seguint en la crònica dels fets que, en la ficció, du a terme Blai Llull amb les seves anotacions diàries.

Una lletra reivindicativa

El crit de maig, que parla d’una mena de revolta en què va prendre part el poble en un moment, l’actual, en què l’economia global i la pèssima gestió que se’n fa ajuden a entendre la temptació de dir prou, s’afegeix a totes aquelles obres que, de manera més o menys declarada, presenten una certa reivindicació social.

D’altra banda, el recurs de dividir en quatre veus principals la gran veu de la narració és útil a l’hora de presentar una retaule que interpreta una realitat que deixa ecos en la història però a la qual cal acostar-se a través dels llibres.

El que costa més de fer passar avall, però, és l’acumulació impietosa de reiteracions que conformen la crònica del personatge de Blai Llull. Definitivament, massa pàgines per a massa poca acció.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s