Evolució

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI)

Amor mío infinito, Aldo Nove. Traducció de Juan Manuel Salmerón. Grup Editorial Random House Mondadori, 2001. Pàgines: 192

Amor mío infinito és una obra curta que es desenvolupa en quatre capítols que arribaran al lector quan hagi llegit un pròleg que, malgrat la migradesa, té una significació que va més enllà de l’atorgada per la funció estrictament introductòria. Amb tot, per copsar no només el que es diu en l’obra sinó també allò que s’hi vol dir, cal replantejar-se el pròleg –que no hauria estat ineficaç si se’l trobava repetit com a epíleg amb algun retoc molt lleu– després d’haver llegit l’obra sencera. En fer-ho, el text guanya abast en assolir una nova dimensió.

amor-mio

La peça d’Aldo Nove –pseudònim que disfressa la identitat de l’autor italià que va signar el recull de contes Superwoobinda (1998) i la novel·la Puerto Plata Market (2000)–  no és un text de trama amb un desenllaç de traca exuberant. Per tant, no hauria de fer perdre interès per la seva lectura el saber que Amor mío infinito presenta un trajecte més emocional que no pas sentimental al llarg el qual es repassen, en primera persona, trams força incerts de la vida: la infantesa, l’adolescència i la joventut, que tenen com a denominador comú el procés de descoberta de la identitat pròpia i de la relació amb l’entorn.

L’encert d’Aldo Nove cal trobar-lo en la cura que posa en el fons i en la forma. Si es comença per aquí, la redacció dels quatre capítols de l’obra presenta una evolució narrativa que està vinculada al desenvolupament del protagonista, que recorda fets esdevinguts els anys 1982, 1985, 1987 i 1999 –les declaracions del pròleg es produeixen el 2000–. Per tant, la relació dels fets primerencs es du a terme amb un ritme metrallador i aparentment irreflexiu i la dels més tardans obeeix a una voluntat deliberada d’exposició d’una personalitat que la veu narradora, en certa manera, qüestiona des del coneixement incomplet. Els altres dos capítols –el segon i el tercer– obeeixen la pauta evolutiva esmentada. Amb tot, cal deixar clar que l’autor, malgrat aquest estil de conducció literària, és prou hàbil en el manteniment de la unitat estilística: és un text ben travat.

amor-mio-infinito

Pel que fa al fons, bona part de la identificació entre el text i el lector prové de la tria dels fets relatats, que, tot i les connotacions culturals de la societat en què es produeixen –la italiana–, són prou universals per a ser identificats com a propis si s’interpreten des d’altres contextos referencials. Les discussions dels pares, la descoberta d’una sensualitat incerta i indefinible, l’atracció incondicional que desperten les sèries de televisió, la mort dels avis, el primer petó a una noia, la incertesa sobre el camí a seguir a la vida, l’enamorament profund i sobtat… Tot això i alguna cosa més és present a Amor mío infinito, que en parla amb una combinació encertada de tocs d’humor, notes agredolces i pinzellades de tristesa que reprodueix amb eficàcia la composició específica de la quotidianitat si hom se la mira amb un punt de distància i una mica de calma… I quan s’arriba al final, cal tornar al pròleg, demanar-se per quina raó Aldo Nove l’ha escrit com l’ha escrit i pensar si no hi ha un vernís de mala llet d’allò més subtil.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s