Qui dia passa…

(Comentari publicat al suplement Cultura del diari AVUI el 20 de febrer del 2003)

Al galop. La vida entre dues rodes, Bruno de Stabenrath. Traducció de Ricard Martínez i Muntada. Rosa del Vents, 2002. Pàgines: 293.

La producció literària que té com a objectiu el deixar testimoni de la situació tràgica que viu l’autor té una certa tradició i, en casos com ara Bajo el signo de Marte, de Zorn –pseudònim que encobreix un ciutadà suís que va morir jove víctima d’un càncer–; El protocolo compasivo, d’Hervé Guibert –escriptor francès que va morir com a conseqüència de la sida–; i Antes de que anochezca, de Reynaldo Arenas –poeta cubà que es va suïcidar abans que els efectes de la sida el matessin–, és del tot profitosa.

El lector que –amb morbositat o sense– s’endinsi en les vides que s’expliquen hi trobarà un seguit de reflexions que han sorgit d’una experiència que no és a l’abast de tothom: patir, explicar-ho i que en quedi constància. Si la reflexió sobre el dolor, sobre el sentit de la vida, s’ha fet amb honestedat i saviesa, el testimoni que en queda és sòlid i permet –obliga a– una segona reflexió, la del lector.

Amb precedents com els esmentats –i com tota la resta que s’hi pugui equiparar–, hom pot pensar que el llibre de Bruno de Stabenrath –que no ha mort, però que va quedar tetraplègic a causa d’un accident de trànsit: és una mena de mort, si s’accepta aquesta comparació un pèl frívola però benintencionada– seguirà una certa tradició i explicarà amb gravetat i contundència com cal reinterpretar l’existència quan la mobilitat queda reduïda a molt poca cosa. Doncs no, ni per casualitat.

Complicitat immediata

El cert és que la fotografia de l’autor amb què s’il·lustra la solapa de la coberta fa pensar que la tristor no encaixa gaire en les pàgines que queden a la dreta. Un jove, amb cara de ser un pèl pinta, encara de gairell els ulls a la càmera i insinua un somrís que provoca una complicitat immediata. Els cabells esbullats i tirats enrere arrodoneixen una informalitat que el lector gaudirà tan bon punt comenci a engolir Al galop. La vida entre dues rodes, un text que, lluny de queixes i laments i de consideracions sobre el sentit tràgic de l’existència, té –i proporciona– una vitalitat encomanadissa que el fa valuós.

Si es permeten unes notes de contextualització, es dirà que Bruno de Stabenrath, fill de militar de graduació molt alta, és una mena d’artista polifacètic que va contactar amb el món del cinema el 1975 de la mà de François Truffaut. La relació amb el setè art –que no li va servir per a guanyar la fama– la va mantenir sota les ordres de cineastes com ara Ettore Scola i Just Jaeckin, entre d’altres.

En els 80 va incrementar la dedicació artística en donar pas a una trajectòria com a cantant amb què tampoc no va esdevenir popular: fonamentalment, tocava en festes de la jet-set francesa, un grup social al qual no era del tot aliè. Finalment, ara sí, va aconseguir renom: el llibre en què dóna fe dels mesos posteriors a la patacada automobilística el va, com s’acostuma a dir, catapultar a l’escena pública.

No és estrany. Al galop està ben escrita i gaudeix d’un estil desimbolt que, en enumerar els fets que es presenten, fonamentalment en ordre cronològic, llança endavant la narració.

Stabenrath –que es presenta en la ficció amb el nom de Léopold Champollon i el sobrenom de Peix Gat– alterna les veus narratives. Alguns dels capítols, tirant a breus, estan explicats des de la primera persona. La resta, des de la tercera.

Els trams en què Stabenrath parla amb la veu de Peix Gat aporten les sensacions i els pensaments més personals, aquells que sorgeixen de la reflexió directa sobre les situacions que, a remolc del calendari, cal superar. Aquests capítols responen a un estil força directe, carregat de subjectivitat i, tot i que de tant en tant l’autor deixa anar una d’aquelles que deixen baldat perquè obren la porta a la duresa de la situació del protagonista, són també els més divertits: per no entrar en detalls sobre els episodis fantasiosos i els tòrrids, n’hi ha prou de deixar dit que Stabenrath arriba amb la imaginació allà on no pot arribar amb el cos. O potser allò que explica no és fruit de la imaginació…

Procés de rehabilitació

Els altres capítols responen a un format força més convencional i serveixen per a donar a conèixer els fets que acompanyen el procés de rehabilitació de l’accidentat i en què l’autor no té una intervenció directa. És d’aquesta manera com Stabenrath explica les gestions que fan les amistats i la família i la redescoberta de la fraternitat –tan francesa!– que es produeix a causa de l’accident que el deixa tetraplègic.

Tant els uns com els altres tenen en comú, sense perdre en cap moment el punt de referència –la tetraplegia– que posa el fonament de l’obra, l’humor i l’exaltació de la joie de vivre, el missatge que cal lluitar i que, com s’acostuma a dir i com acostuma a ser cert, qui dia passa, any empeny. No s’ha de deixar de banda que la posició social –bona– de Stabenrath dóna més joc que no pas una altra en què la limitació dels recursos econòmics –i per extensió, socials– aboqui a una situació força més incòmoda, però en aquesta peça no cal entrar en anàlisis socials.

Per a aquells que estiguin interessats en l’actualitat d’aquest bon vivant, unes ressenyes breus: es guanya la vida com a guionista de sèries de televisió –ha participat en produccions com ara Un gars, une fille; Seconde B; Classe Mannequin i Marc et Sophie)–; es queixa que, com a conseqüència d’aquesta activitat, el govern francès l’ha deixat sense la pensió per invalidesa que havia estat percebent i prepara una novel·la convencional que no té res a veure amb el seu estat corporal.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s