Nou govern, nova purga

Leopoldo González-Echenique, flamant president de la Corporació Radiotelevisió Espanyola (CRTV) després que el PP modifiqués la llei vigent per poder-lo nomenar a dit sense problemes, executa la purga de professionals de la radiotelevisió pública estatal que considera que no són de la seva corda.

Fran Llorente, cap d’informatius de Televisió Espanyola (TVE), va ser llançat per la borda en la primera reunió del nou consell d’administració de RTVE. El seu substitut és Julio Somoano, fins ara director i conductor de l’informatiu matinal de Telemadrid, l’emissora que Esperanza Aguirre controla amb el mateix respecte a la imparcialitat que el PP valencià professa a Canal 9.

La tallada de caps a RTVE no s’atura en la testa de Llorente –que ha fet que els Telediario siguin líders d’audiència estatals durant cinc anys–: també afecta Ràdio Nacional d’Espanya (RNE) quan la deixa sense Juan Ramón Lucas, Toni Garrido i, al setembre, Pepa Fernández, responsables dels magazins dels matins, les tardes i els caps de setmana respectivament.

D’altra banda, en comprovar que s’aixeca pols, el director de TVE, Santiago González, ha decidit anar a treballar a una altra era. Privada, aquesta.

Entre una cosa i l’altra, el PP s’assegura que RTVE podrà actuar amb franquesa, que explicarà de manera franca les accions del govern Rajoy i que ignorarà francament allò que no interessa al poble administrat, també conegut com a españoles todos.

És fàcil veure què vol aconseguir el PP en entrar com un escamot de membres de les forces especials en els estaments de decisió de la radiotelevisió pública estatal: només cal aturar-se, molt breument, a fer l’anàlisi de la manera en què informen fars de l’ètica periodística com ara Canal 9 i Telemadrid. Una mentida, repetida fins a l’extenuació, acaba sent una veritat –el nazi Goebbels ho sabia bé– i una veritat que no s’explica, no existeix. Mort el gos –que pot ser el gosset Gürtel–, morta la ràbia.

Aquesta manera de fer encaixa amb precisió en la visió que el PP té del poder: és, senzillament, una eina al seu propi servei. El PP, però, no és l’únic partit polític que cau en la temptació de governar els mitjans públics amb criteris quasi dictatorials –el cas Terribas és recent–. De fet, intentar que els mitjans públics cantin la cançó de l’amo és una de les normes en què tots els polítics estan d’acord. La del control de la informació és una de les seves obsessions malaltisses.

Això posa en evidència la seva profunda incomprensió dels fonaments de la democràcia, d’una banda, i de la funció del periodisme com a instrument al servei de la societat, de l’altra, però se saben impunes perquè ho controlen tot.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s