El bon salvatge, revisitat

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 18 de febrer del 2010)

Tres dies de camí, Joseph Boyden. Traducció de Josefina Caball. Columna, 2010. Pàgines: 446

Posar a la coberta d’un llibre una recomanació emesa per algú a qui l’editor considera que paga la pena d’esmentar com a referència de qualitat té els mateixos efectes que crear —o mantenir— un partit d’esquerres: constitueix una crida a l’escissió —de lectors, en el cas dels llibres—. Cal suposar que com en tot, davant una lloança literària, hi ha els que se la prenen com un aval, els que se la prenen com una amenaça, els que ni fred ni calor i els que decideixin obviar-la i arribar a unes conclusions pròpies: quatre reaccions davant d’una mateixa proposta. En el cas de Tres dies de camí, la presumpta autoritat a què es recorre és Isabel Allende. Això, de fet, ajuda a fer-se una idea de què hi ha més enllà de la pàgina 1. En el pitjor dels casos, no es pot retreure a ningú que no se l’havia avisat.

A pams. Tres dies de camí és la primera novel·la del canadenc Joseph Boyden, que, segons es fa saber en una de les solapes del llibre, ara fa de professor d’escriptura a una universitat de Nova Orleans, cosa que confirma els prejudicis d’aquells que desconfien dels productes literaris elaborats de manera mecanitzada: matemàtica i ànima, en bona part dels casos, són fets irreconciliables quan es tracta de fer vibrar de veritat, amb una veritat, el lector.

La història que presenta Boyden té com a protagonista principal un indi canadenc a què es comença a conèixer quan la seva tieta el va a recollir a l’estació de tren: torna de les trinxeres franceses de la Primera Guerra Mundial amb una cama amputada, amb dependència de la morfina i amb un cert desequilibri emocional.

La intenció de la dona és la de dur-lo altre cop a les terres en què els aborígens canadencs havien fet la seva vida fins que la presència dels europeus i els seus descendents va comportar canvis de tota mena, caracteritzats com a nefastos per l’autor —cal no confondre Joseph Boyden amb John El nen del pijama de ratlles Boyne a l’hora de decidir si es compra el llibre—. Aquesta càrrega de negativitat, que és legítim posar en joc perquè l’autor té drets d’administrador a l’hora de crear un món, s’incrementa de manera espectacular quan el relat té com a escenari els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial, en què el protagonista malda per sobreviure juntament amb l’amic amb què  s’ha allistat. De fet, s’incrementa tant que aconsegueix que, a l’autor, se li vegi el llautó.

Tot i que Boyden aconsegueix omplir més de quatre-centes pàgines, la història vertebral de Tres dies de camí és prima com un tel de ceba i gens nova: la bondat congènita que s’atribueix als estadis naturals es perverteix quan entra en contacte amb la civilització, que és la font de tots els mals. En el segle XXI, cal tenir molta habilitat narrativa per emprendre una novel·la amb aquesta premissa i fer-ne una proposta narrativa que sigui veritablement engrescadora. I creïble.

En aquest sentit, la progressió de la novel·la és de manual, previsible, rutinària i desanimadora. Funciona per acumulació d’episodis repetitius cadascun dels quals fa un passet més enllà de l’anterior, prou enllà per que no es pugui dir que la narració no avança, però no tant enllà com per a interposar un obstacle seriós als lectors considerables com a poc experimentats.

La crònica de la peripècia militar del protagonista i del seu amic, de fet, resulta especialment frustrant perquè ni tan sols permet pensar que Boyden ha volgut d’alguna manera, acordar el continent i el contingut a l’hora de fer el retrat de la monotonia. Més que res, és que a l’escriptor canadenc li surt terriblement avorrida i mancada d’interès. Fer badallar el respectable amb una crònica bèl·lica hauria de ser considerat delicte —literari.

És en aquests trams, especialment, en què queda més al descobert la tècnica redactora de Boyden: una descripció meticulosa té una funció, pot tenir un sentit superior a l’estrictament narratiu, però el que no té és capacitat de suplir l’acció. No l’ha de tenir.

Per això, quan es veu com avança Tres dies de camí —afortunadament, són només tres dies; una setmana de viatge hauria dut a les mans dels lectors un volum de dimensions superiors a les de l’edició d’Un buen partido de Vikram Seth que va fer Anagrama en coberta dura i paper bíblia—, les paraules d’Isabel Allende assoleixen la dimensió sinistra amb què segurament no comptava l’editor. No, la novel·la no genera indiferència. En això té raó l’escriptora. Sent la vida curta com és, perdre tres dies no resulta fàcil de pair. Ni que hagin estat dies de camí i malgrat allò del viatge a Ítaca.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s