Un heroi de casa

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 28 de juny del 2006)

Serrallonga, l’últim bandoler, Llorenç Capdevila. Enciclopèdia Catalana, 2006. Pàgines: 344.

Hi ha aquell fenomen que fa que un turista s’infli a visitar monuments, museus i exposicions quan està a l’estranger i que, a casa, ignori amb persistència propostes culturals de vàlua equivalent o superior. Vaja, que el català puja alegrement a la torre Eiffel, a la cúpula de la catedral de Sant Pau a Londres o a la de la Sant Pere a Roma i deixa la barcelonina Sagrada Família en mans dels japonesos, alemanys i altres invasors adinerats.

Amb els herois –reals o inventats–  passa alguna cosa similar: qui més qui menys, té nocions de fets i miracles de Robin Hood, Elliot Ness, Guillem Tell, El Zorro, el Wallace de Braveheart… però ignora personatges com ara aquest Serrallonga que Llorenç Capdevila actualitza amb una novel·la que ficciona –amb una certa intenció documentalista que no molesta– uns fets generalment desconeguts.

A l’hora d’exposar la vida d’un personatge que està sotmesa a enfocaments múltiples ­–com tot el que sobresurt de la mitjania–, Serrallonga, l’últim bandoler es decanta amb força per la narració pura –dóna molt poc paper als diàlegs, potser desencertadament– i posa l’explicació dels fets en boca del protagonista, un jove que s’enderia a esbrinar el sentit de les últimes paraules que pronuncia el bandoler abans que el botxí justifiqui el seu sou. Les explicacions de la vídua d’en Serrallonga, d’un company de cavalcades i assalts i d’enemics del bandoler, entre d’altres, són, així, les eines amb què nuar un relat biogràfic que sembla tenir com a objectiu principal distreure el lector sense atabalar-lo.

Una trama lleugera, doncs, justifica el desenvolupament d’una investigació aventurera que aporta com a fruit la coneixença d’uns fets que pertanyen a la història comuna dels catalans i que tenen com a protagonista un home que encarna les contradiccions socials, polítiques i morals de l’època en què va viure, unes contradiccions que, d’altra banda, s’han perpetuat en el temps: els catalans som com som. I no tenim remei.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s