La Lluna (III)

Fa camí sola cap a la plenitud…

Anuncis

‘Picaresca Champions League’

El màster en Escanyapobrisme que estan cursant Rajoy i la seva alegre colla de ministres populars ha posat de relleu l’existència de 150.000 persones difuntes però plenes d’optimisme: han estat anant a la farmàcia a comprar medicaments, potser amb l’esperança de revertir una situació, la seva, que es tendeix a considerar irreversible. Malauradament, hi ha qui troba que aquesta circumstància és l’evidència d’un frau.

A més, amb el suport de les màquines de comparar llistes –també conegudes com a ordinadors–, Mariano & Co. han detectat que hi ha unes 800.000 persones que han estat rebent beneficis de la Seguretat social tot i no tenir-ne cap dret –des del punt de vista de la correcció administrativa–. També es parla de frau, és clar.

Els mitjans de comunicació han fet saber que bona part d’aquestes irregularitats s’han produït en aquella comunitat meridional i assolellada en què el PER i els pagaments del deute històric es consideren drets adquirits i en què, segons els rumors sempre malintencionats, pel que es treballa de veritat és per a les festes.

L’impopular govern popular a càrrec de la recaptació extrema estatal ha de fer dues coses de manera immediata.

D’una banda, ha d’oferir una compensació econòmica a cada andalús i a cada andalusa –els difunts amb menys de cinc anys d’antiguitat també l’haurien de percebre– com a reconeixement a la intensitat amb què prenen part en la Picaresca Champions League: estan en els llocs capdavanters i això té molt de mèrit.

De l’altra, han d’enviar amb urgència un escamot d’investigació que ha de censar i valorar tot allò que pugui ser de profit en el timoneig d’allò que ells en diuen España.

Ara bé, així les coses i a partir de les dades empíriques que certifiquen que no s’han de barrejar les pomes i les peres i que Spain is different, potser fóra bo prendre algunes decisions en l’àrea septentrional.

La cosa de la política, estripada

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 6 de maig del 2010)

Cementiri nuclear, Anton Dorca. Aeditors, 2010. Pàgines: 224.

L’actualitat, aquesta comèdia dels horrors que els mitjans de comunicació amaneixen dia sí dia també amb salses elaborades amb concentrats de tarannàs, no deixa de ser una creació, una irrealitat, que no té gaire a veure amb la vida real, la que cal encarar amb empenta. I quan l’una –l’actualitat– i l’altra –la realitat– coincideixen, les ments construïdes des de la intel·ligència troben motius per a l’humor: creure les mentides queda reservat per als senzills d’esperit i fer-ho veure, per als que en treuen el sou.

Gràcies a l’actualitat, Anton Dorca ha escrit Cementiri nuclear, subtitulada Lo guardià del plutoni, des de la intel·ligència.

Aquesta novel·la té un fons i una forma –en teoria, com qualsevol altra novel·la– que apareixen amb presències contraposades: la base narrativa reposa en la crítica conscient d’un estereotip social –la classe política– i l’expressió, de la seva banda, té més a veure amb aquella sensibilitat que es pot atribuir al que sap del cert que pràcticament tot és una comèdia.

La trama és tènue –perquè l’autor la necessita com a excusa però no la té com a objectiu narratiu–: els capitostos –escollits democràticament– d’un ajuntament que ja compta amb infraestructura nuclear en el seu termini s’assabenten que, més que possiblement, assumiran unes altres instal·lacions i –consegüentment– les dotacions econòmiques amb què es compensen les incomoditats que comporta tot plegat.

Notes estrambòtiques

A això, que té lloc en el poble fictici anomenat Ocàs –per sort per a Dorca, Ascó es diu Ascó i no pas Santa Perpètua de la Torrentera Moguda, per posar un exemple–, se li afegeixen notes estrambòtiques com ara un nano que blanqueja diner negre –ingressa a les illes Fardatxo bitllets de 500 euros de l’alcalde d’Ocàs–; una mena d’activista iranià que parla català i intervé en el contraban de caviar; un agutzil que explica el món amb versets de collita pròpia i caça partícules nuclears amb un salabre, i, entre d’altres, un tècnic nuclear independent que cobra de totes les instàncies governamentals possibles.

La barreja de tot plegat, i d’alguna cosa més, funciona: la novel·la, a partir de la pràctica de l’embolica que fa fort, avança de disbarat en disbarat –alguns dels quals podrien

provenir tranquil·lament d’allò que se’n diu actualitat– i passa alegrement sense aturar-se gaire a pensar en termes de responsabilitat i/o mesura. Per això, el final no té cap

mena d’importància: en haver acabat la lectura, queda el regust que les coses, ben bé, ja són el que s’hi explica: una pura comèdia.

Perdigonada

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 21 de juny del 2006)

Tràilers, Joan Esculies. Premi Mercè Rodoreda. Proa, 2006. Pàgines: 215.

Una llargada màxima per a cadascuna de les cinc narracions breus que conformen els capítols és el límit físic que es va autoimposar Joan Esculies –segons confessió de l’autor–  a l’hora de començar a elaborar aquest Tràilers, que és una veritable perdigonada literària: si els comptes estan ben fets, són 85 històries curtes –pàgina i mitja cadascuna, línia amunt, línia avall. És, comptat i debatut, una proposta experimental amb un títol que no enganya: allò que promet és ben bé allò que ofereix.

Com acostuma a passar quan hi ha una oferta àmplia i variada, n’hi ha per a triar i remenar i, com en aquell jardí inventat per Pere Calders, a Tràilers cada lector pot buscar allò que creu que ha perdut: la varietat temàtica ho permet: l’autor s’acosta al món dels espectres, a les pràctiques del gremi editorial i les seves capelletes, a les relacions de parella, a la incomunicació, al procés de desaparició –malauradament certa– de Catalunya com a país emocional…

La disparitat del conjunt sembla aconsellar una lectura espigolada: fa tot l’efecte que Tràilers no és un llibre d’aquells que convingui polir-se d’una tacada. Més aviat convé llegir-ne ara una mica i, en un altre moment, una mica més i, més endavant, un altre tros: així es dóna marge per a la reflexió que sí que suggereixen algunes de les històries que es presenten, prou ben apuntades i apuntalades… D’altres, en canvi, apareixen amb els vestits de l’anècdota i, com és lògic, presenten un interès relatiu. De fet, si hi ha alguna cosa que grinyola en el conjunt és, precisament, aquesta disparitat en el valor objectiu de cadascuna de les peces: potser el sotmetiment a una estructura preestablerta fa que, en les pàgines de Tràilers, hi hagi alguns bous –només alguns– que es vol fer passar per bèstia grossa i desllueixen un conjunt que, amb més coherència, hauria guanyat en contundència.

Maltractar el català

Si un fuster fa anar malament el xerrac, pren mal.

Si un conductor d’autobús no condueix bé, pot provocar un accident greu.

Si un electricista bada, pot electrocutar-se.

Si un cirurgià no va amb compte amb el bisturí, pot causar danys més greus que els que intenta resoldre.

És clar que els professionals –tots els professionals– han d’emprar les seves eines amb precisió.

Per què això sembla que no afecta els periodistes de Televisió de Catalunya que massacren el català?

Estan convençuts que no té conseqüències, la seva deixadesa?