‘CataVegas’, la pel·lícula

El món audiovisual català està fallant com una escopeta de fira: té al davant dels nassos una història de cinc estrelles i no en fa res. I, aquesta vegada, la televisió no en té la culpa, perquè en parla gairebé tant –i tant inútilment– com de la crisi.

L’afer EuroVegas, CataVegas si s’aplica la lògica nacional catalana, dóna joc.

Hi ha el simpàtic Sheldon Adelson, el vuitè home més ric dels Estats Units segons la llista Forbes 400, que ha decidit emular els déus grecs –o els de les novel·les de Terry Pratchett– i ha llançat els daus de la fortuna –de la seva fortuna– a veure què passa amb els mortals –amb els simples mortals i amb els mortals simples, amb tots–. Tot plegat, no hi té gaire cosa a perdre i, si la perd, no perd gaire cosa –contextualitzadament.

Hi ha els seus acòlits, que el duen amunt i avall amb tendresa i que segur que saben quan han de treure les urpes, especialment si hi ha una taula de juntes a la vora. En un hipotètic guió, poden alternar els rols d’àngels de la guarda i de guàrdia de corps. A més, són dels USA, que sempre aporta relleu.

El bàndol dels dolents està hiperdefinidíssim: Madrid. L’Esperanza Aguirre, demagoga, populista i calculadora, està a l’alçada del paper. I n’ha donat proves: que Catalunya ofereix un emplaçament? Madrid n’ofereix tres. Con un par –que diuen ells– sembla que no n’hi ha prou. Resulta interessant, a més, el gir argumental que proposa: quan diu que del que es tracta és que la cosa del Sheldon es quedi a Espanya –ella ho diu així– fins i tot si Madrid no és la seu definitiva, és segur que n’està preparant alguna de molt grossa.

El bàndol dels bons no admet dubtes –quant a l’assignació–: hi ha el President Mas i els seus Correctes Consellers. En altres temps, el President Mas podria optar a aparèixer com una mena de Sant Jordi del segle XXI –la donzella maltractada, òbviament, seria el personatge de la Dolça Economia Catalana–, però, en els temps actuals, podrits pel postmodernisme i el pensament lleuger, no hi ha herois immaculats.

Per resoldre aquesta necessitat argumental, unes espurnes de corrupció, unes gotetes de favoritismes i unes insinuacions de prevaricació farien el fet.

Se li afegeixen la cridòria de l’oposició –seguidora empedreïda de la teoria de l’embolica que fa fort–, la dels indignats que no esperen trobar feina al nou complex de perdició que es podria construir i la dels mediambientalistes –que ja se sap que sempre estan tots en contra de qualsevol mena de progrés– i pràcticament hi ha resolt el capítol del repartiment.

Amb Ferran Adrià –que ha fet una oferta que n’hi ha per sucar-hi pa–, una mica d’amor –o de sexe interessat embolcallat de sentiments fingits–, uns estira-i-arronses per la cosa de la negociació econòmica, algunes aparicions dels Mossos –cal internacionalitzar el cos– i la cosa ha de rutllar sí o sí. El final hauria de ser a l’estil Hollywood, això sí, amb l’entranyable Adelson exercint les funcions de deus ex machina. Màquina escurabutxaques, of course.

Si Catalunya fos Las Vegas, el projecte ja estaria en la fase de postproducció.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s