El martell castellà

La persecució del català a Catalunya fa prop de tres-cents anys que s’arrossega, però la Castella imperial no defalleix: mantenella i no emmendalla. I escampalla, si pot ser. Per això, l’Aragó és el nou camp de batalla que ha triat el provincianisme castellà a l’hora de posar en evidència les seves limitacions. Li va tocar el rebre al català al País Valencià. Li ha tocat el rebre al català a les illes Balears. I ara és l’hora de l’Aragó. Malauradament per als interessos castellans, Andorra i l’Alguer queden fora del seu abast.

Dolores Serrat, consellera d’Educació del govern d’Aragó –PP i PAR–, dóna publicitat a l’avantprojecte de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó. En ell, el català passa a ser anomenat “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental” i l’aragonès, que té un pèl més de sort, rep la consideració de “llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca o prepirinenca”.  Queda entès que la llengua de l’Aragó és el castellà. De tota la vida.

El comunicat de la consellera demostra que, a l’hora d’entretenir la ciutadania amb xous humorístics, el PP no té rival.

Fa riure que la llei vulgui protegir i promoure les llengües i les modalitats lingüístiques de l’Aragó a base d’esborrar el català del mapa –del mapa aragonès–. Això sí que és protegir i promoure!

També fa riure que el govern de l’Aragó reconegui que no sap exactament on es parla l’aragonès. A l’àrea pirinenca o a la prepirinenca?

També fa riure la seva obsessió per imposar la seva castellanitat –ells en diuen espanyolitat– a cops de martell.

També fa riure que en un món globalitzat s’entestin a mantenir viu l’esperit del provincianisme que els acompanya i empetiteix des de sempre.

La Castella de xaranga i pandereta té desig de perpetuïtat. No té por al ridícul i no li fan figa les cames quan ha de posar-se en evidència. Si la ciència –aplicada a la lingüística, en el cas dels idiomes– no diu el que Castella creu que ha de dir, no dubta a assenyalar que és la ciència qui ni l’encerta ni l’endevina. Per això es proclamava que el català que es parla al País Valencià no és català, sinó mossàrab. Fot-li fort. Pel broc gros.

La Castella de xaranga i pandereta és un espectacle patètic que crida a la commiseració. És una idea estèril que, en el segle XXI, encara fa anar els seus representants pel món de bracet d’un traductor –ni l’anglès bàsic no saben, els seus presidents–. És un projecte de sangoneres que s’han mantingut al marge de l’evolució.

Que Catalunya en depengui és una follia suïcida.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s