El riu sota el pont

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI l’1 de novembre del 2001)

El regne de Matto, Friedrich Glauser. Traducció de Maria Pous. Quaderns Crema, 2001. Pàgines: 341.

La normalitat és una convenció a què hom s’arrapa amb més o menys força en funció de la composició espiritual que l’anima. Ser normal pressuposa moure’s en un cercle de normes predefinides. Les normes predefinides com a regles de joc han estat imposades per una interacció de temps i costums sancionada pel grup de ciutadans que, en cada cultura, ha tingut prou autoritat per a fer-ho. Si es compleix la norma, s’és normal. Però si bona part de la població patís la mateixa mena de bogeria i marqués la normalitat des del seu punt de vista, seria la persona normal que rebria la consideració de boja.

Pensant-hi, els límits entre la normalitat i la anormalitat són difusos i força actes que es duen a terme fora dels llums de la vida pública poden ser considerats anormals, rareses. Potser no és agosarat apuntar que en cada esperit hi ha una part anormal que només és perceptible si se la mira amb la lent adient: sota el pont de la normalitat que es transita de manera quotidiana llisquen les aigües fosques del riu de la inconsciència. I, a vegades, el cabal del riu puja prou per a submergir la passera pública.

Riu incontrolable

La trajectòria vital i literària de l’escriptor suís Friedich Glauser (1896-1938) exemplifica les dificultats amb què hom es pot trobar quan el riu interior esdevé incontrolable. La seva vida, curta, no va ser plàcida i en ella consten viatges –que ressonaran en els seus escrits–, la pertinença a la Legió Estrangera, les estades, nombroses, a hospitals i manicomis, l’addicció a la morfina i els intents de suïcidi.

La incapacitat de Glauser d’acordar raó i follia va marcar un cos literari poc extens –no arriba a la quinzena de títols– centrat en la novel·la negra, l’únic gènere que, en paraules de l’autor, encara es fa càrrec de l’essència de la vida en plasmar “la representació de les persones, del seu destí i de l’ambient en què es mouen”. La implicació de l’autor en l’obra permet que s’hagi atribuït al seu estil narratiu la facultat de transmetre que, fins i tot l’explicació de l’argument més envitricollat, sembla l’exposició de fets que l’autor ha viscut.

Aquesta càrrega de veritat, d’honestedat, impregna El regne de Matto (1936), en què la criatura-creació predilecta de Glauser, l’inspector Studer –que ha estat equiparat a altres perdiguers cèlebres com ara el Maigret de Georges Simenon i el Poirot d’Agatha Christie– és reclamat des de l’hospital psiquiàtric de Randlingen per fer-se càrrec d’investigar la desaparició del director, de qui, poc després, es trobarà el cadàver. D’altres còrpores inanimades s’afegiran a aquesta troballa.

La mort del màxim responsable del centre no és l’única que esquitxa la implicació de Studer en un afer que Glauser reïx a explicar com si els fets que es presenten fossin oli i aigua: elements que estan en contacte sense mesclar-se: un a sobre, visible; l’altre a baix, lleument perceptible.

El marc general de la història arrodoneix amb força la sensació d’irrealitat: en el centre psiquiàtric conviuen els pacients i el personal que en té cura, però sovint es fa díficil destriar en quin bàndol hi ha la qualitat que acorda els fets i les convencions acceptades.

En un desenvolupament en què la serenitat dels fets narrats es percep alterada per moviments soterrats intuïbles i només lentament explicitats, hi ha la figura de l’inspector Studer, un personatge dotat amb un carisma estrany aconseguit a través d’una descripció raonablement absent.

El lector, quan aborda la coneixença d’un personatge literari pot trobar-se davant una descripció acurada en què la relació de trets físics, d’opcions tèxtils i de desenvolupaments conductuals faciliti un retrat robot bàsic amb càrrega psicològica inclosa que, com a molt, s’enriquirà amb alguns matisos. L’opció amb què es presenta Studer a El regne de Matto és completament diferent.

Bé és cert que l’aparició de l’inspector en la galàxia Guttenberg –també ha acabat a la pantalla gran i a la petita– no es produeix en aquesta obra –L’inspector Studer i El primer cas de l’inspector Studer, com a exemple, són títols de redacció i publicació anteriors– i que això pot fer que l’autor consideri com a matèria resolta la caracterització del protagonista, però, tot i això, ni tan sols es tracten amb rotunditat els traços descriptius que són necessaris per atorgar una coherència mínima a l’univers que es descriu.

En aquest sentit, el text de Glauser espera que el lector sigui generós i pacient i que se submergeixi en la trama amb la mateixa suavitat amb què s’haurà de construir el seu Studer particular amb les pinzelladetes que l’escriptor suís deixa anar amb mà subtil.

Aquesta lleugeresa aparent actua en la narració fins al punt que la lectura avança –i l’estil de l’autor suís fa que aquest avanç es vulgui ininterromput– i l’interès creix per acumulació malgrat que es genera la sensació que s’expliquen moltes coses sense que acabi de passar res. El consol és que el desconcert no afecta només el lector: la posició d’observador d’una realitat visible que amaga corrents foscos la comparteix amb el protagonista d’aquest text que cal assaborir, de manera relaxada, ben bé fins al punt final.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s