Dos mons

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 28 de setembre del 2006)

 Viatge a contrallum,  Eloi Sala. Edicions Bromera, 2006. Pàgines: 173.

 La tensió narrativa que manté aquesta novel·la és desigual, potser  a causa de la pèrdua progressiva de convencionalitat reconeixible en la història que l’autor etziba al seu protagonista i, per extensió, al lector. Amb artefactes argumentals que presenten reminiscències de llargmetratges de sèries B com ara Re-animator, l’autor fa que en David –el personatge inventat que fa de fil guia– meni una mena de vida estereotipada amb un cert regust de sèrie made in USA –una atribució que s’autoavala perquè un tram de la història transcorre als Estats Units– i li gira la truita a través del sofert i gens original accident de cotxe que comporta pèrdues lamentables tan en el pla de les emocions com en el de la integritat física –el nano queda condemnat a una cadira de rodes.

 Si s’accepta allò de “jo sóc jo i les meves circumstàncies” –i sembla que aquesta és la carta amb què Eloi Sala fa la seva aposta–, quan en David perd les circumstàncies, també perd una part del seu jo. Amb tot, a partir d’aquest punt, també el lector es comença a perdre: se suposa que, a tall de metàfora, el protagonista aviat passa a dependre d’una mena de substància química creada per a ell i que li permet caminar i aquesta mobilitat recuperada de manera puntual és la mostra física de l’intent d’una reconstrucció interior que, com més va, més costa d’entendre.

 Sí que hi ha una explicació correcta de l’itinerari físic que segueix el cos del David –que es desplaça a la sempre descobrible Girona perquè hi té part de les arrels familiars–, però el seu periple mental, al lector, li costa molt de seguir amb una mínima garantia que tot allò amb què especula per completar el relat té alguna cosa a veure amb allò que tenia el cap l’autor a l’hora de redactar. El final es produeix en un personatge entotsolat que ha esdevingut hermètic i incomprensible malgrat que, fins i tot, ha comptat amb l’evolució d’un personatge secundari que hauria pogut actuar com un mirall desencriptador.

Anuncis

Crucial i transcendental, avui

La televisió serveix l’esmorzar a primeríssima hora amb la notícia –notícia?– que avui i demà són dies “crucials per a Europa” a causa una trobada de líders europeus. Crucial, que no és poca cosa. Amb la cafeïna encara en procés d’assimilació i el cervell en fase d’escalfament, les cames fan figa. S’enfonsa, Europa? Es vol prohibir el futbol? No es permetrà la venda de l’iPhone5? Se sabrà si la Pantoja sí que anirà a la presó? Tornen Zapatero i Berlusconi? Putin vol jugar a l’expansionisme militar? Els xinesos –tots!– volen envair el Vell Continent? En Tito –Vilanova– se’n va a l’Igualada? Perquè una cosa, si és crucial, és que és decisiva…

Al vespre, la televisió deixa d’emprar el qualificatiu “crucial” i s’abraona sobre el “transcendental”. Una cosa transcendental té molta més transcendència que una cosa crucial perquè els seus efectes transcendeixen… de manera transcendent!

Ara les cames ja no fan figa: ara tremolen més que la mà de Mas-Colell quan juga a fer quadrar els pressupostos catalans amb la calculadora que li van regalar en De Guindos i en Montoro!

Un cop superades les suors fredes –i les calentes, perquè els termòmetres s’han volgut agermanar amb la prima de risc–, l’anàlisi calmada.

La cosa crucial i posteriorment transcendental és una trobada dels de sempre –l’Àngela, en Màrius, en Mariano, en Francesc i alguns amiguets i amiguetes seves–, que han de parlar de les seves coses.

La televisió, que surfeja l’actualitat amb posat de fatxenda de piscina, es digna a explicar les coses terribles que succeiran als pobres europeus –i als europeus pobres també– perquè cal prendre decisions crucials i transcendentals. Després, com aquell que no vol la cosa, deixa caure que, tirant curt, els efectes de les grans decisions –les crucials i les transcendentals i bona part de les altres– es faran realitat en un termini de deu… anys!

Caldria fer una campanya al Facebook i a altres xarxes socials amb el lema: Vull que els informatius televisats comencin sempre amb ‘Lo saben aquell que diu…’.

Adolescència en femení

La llum a casa dels altres, Chiara Gamberale. Traducció de Teresa Muñoz Lloret. Edicions 62, 2012. Pàgines: 425.

La Mandorla –ametlla, en italià– és la protagonista de La llum a casa dels altres, la sisena novel·la de la italiana Chiara Gamberale, que també fa d’actriu i de conductora radiofònica i televisiva. La trama arrenca quan la criatura, de pocs anys, perd la mare en un accident de trànsit i s’embolica quan la comunitat de veïns del bloc en què han estat vivint totes dues decideix en assemblea fer-se càrrec de la nena de manera col·lectiva. El perquè d’aquesta improbable i molt literària decisió cal buscar-lo en el fet que un dels homes del bloc pot ser el pare no reconegut de la Mandorla.

Amb aquest plantejament, la Gamberale sembla voler fer una aproximació al fenomen de la convivència en general i de les convivències en concret: la comunitat de veïns que inventa intenta reproduir l’heterogeneïtat en l’àmbit de la consideració general a què ara se sotmet el concepte de la família: hi ha una dona d’edat que viu sola, una parella d’homosexuals, una família clàssica –de les de la publicitat televisiva: mare, pare, filla i fill–, una parella estable sense fills i una parella inestable amb fill.

La-llum-a-casa-dels-altresAquests són els fils amb què l’autora trena una història que conviu amb el procés de creixement –físic i emocional– de la protagonista, que supera amb més o menys èxit els anys que transcorren des que perd la mare fins que arriba a l’adolescència, amb el pare desconegut i la mare morta com a absències constants.

La intenció de la Gamberale és bona –no és la convivència de les persones el nucli de bona part de tot el que s’explica en el món de la ficció?– i el plantejament té un punt d’originalitat –li permet establir un seguit de nivells de relacions que comencen en l’individu i acaben en el grup nombrós–, però la seva història pateix de manca de credibilitat. En aquest sentit, hi ha un desajustament entre l’enunciat de la novel·la –la teoria– i la seva redacció –la pràctica–, provocat pel recurs als sempre perillosos estereotips. Així, els personatges, que apareixen amb una planor aclaparadora, no tenen l’oportunitat de sobrepassar els límits amb què han estat dissenyats. Cap d’ells no sorprèn el lector amb un rampell d’humanitat, amb una reacció imprevista, amb un gir inesperat… Ben al contrari, tots fan allò que qualsevol pot creure que faran.

A l’extrem de l’especulació en l’anàlisi, desaprofitar l’angoixa vital que se sent quan no és coneix el pare i quan s’ha perdut la mare –la desoladora convicció que s’està sòl del tot a la vida– crea una mancança gairebé imperdonable.

Aquesta constatació esdevé especialment frustrant si es compara el que ofereix la Gamberale i el que podria haver arribat a oferir, tot i que cal respectar de totes totes el dret de l’autora a explicar la seva història des de la seva condició de narradora.

La lectura de La llum a casa dels altres deixa com a regust la sensació que la Gamberale no hi ha posat el cor, en les seves paraules, i que ha desaprofitat els viaranys que ella mateixa ha creat. Això, en la literatura amb vocació de seriositat, es nota perquè la manca d’implicació constant rebaixa la qualificació final de l’obra.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 28 de juny del 2012: elpuntavui.cat/la llum a casa dels altres

‘CataVegas’, la pel·lícula

El món audiovisual català està fallant com una escopeta de fira: té al davant dels nassos una història de cinc estrelles i no en fa res. I, aquesta vegada, la televisió no en té la culpa, perquè en parla gairebé tant –i tant inútilment– com de la crisi.

L’afer EuroVegas, CataVegas si s’aplica la lògica nacional catalana, dóna joc.

Hi ha el simpàtic Sheldon Adelson, el vuitè home més ric dels Estats Units segons la llista Forbes 400, que ha decidit emular els déus grecs –o els de les novel·les de Terry Pratchett– i ha llançat els daus de la fortuna –de la seva fortuna– a veure què passa amb els mortals –amb els simples mortals i amb els mortals simples, amb tots–. Tot plegat, no hi té gaire cosa a perdre i, si la perd, no perd gaire cosa –contextualitzadament.

Hi ha els seus acòlits, que el duen amunt i avall amb tendresa i que segur que saben quan han de treure les urpes, especialment si hi ha una taula de juntes a la vora. En un hipotètic guió, poden alternar els rols d’àngels de la guarda i de guàrdia de corps. A més, són dels USA, que sempre aporta relleu.

El bàndol dels dolents està hiperdefinidíssim: Madrid. L’Esperanza Aguirre, demagoga, populista i calculadora, està a l’alçada del paper. I n’ha donat proves: que Catalunya ofereix un emplaçament? Madrid n’ofereix tres. Con un par –que diuen ells– sembla que no n’hi ha prou. Resulta interessant, a més, el gir argumental que proposa: quan diu que del que es tracta és que la cosa del Sheldon es quedi a Espanya –ella ho diu així– fins i tot si Madrid no és la seu definitiva, és segur que n’està preparant alguna de molt grossa.

El bàndol dels bons no admet dubtes –quant a l’assignació–: hi ha el President Mas i els seus Correctes Consellers. En altres temps, el President Mas podria optar a aparèixer com una mena de Sant Jordi del segle XXI –la donzella maltractada, òbviament, seria el personatge de la Dolça Economia Catalana–, però, en els temps actuals, podrits pel postmodernisme i el pensament lleuger, no hi ha herois immaculats.

Per resoldre aquesta necessitat argumental, unes espurnes de corrupció, unes gotetes de favoritismes i unes insinuacions de prevaricació farien el fet.

Se li afegeixen la cridòria de l’oposició –seguidora empedreïda de la teoria de l’embolica que fa fort–, la dels indignats que no esperen trobar feina al nou complex de perdició que es podria construir i la dels mediambientalistes –que ja se sap que sempre estan tots en contra de qualsevol mena de progrés– i pràcticament hi ha resolt el capítol del repartiment.

Amb Ferran Adrià –que ha fet una oferta que n’hi ha per sucar-hi pa–, una mica d’amor –o de sexe interessat embolcallat de sentiments fingits–, uns estira-i-arronses per la cosa de la negociació econòmica, algunes aparicions dels Mossos –cal internacionalitzar el cos– i la cosa ha de rutllar sí o sí. El final hauria de ser a l’estil Hollywood, això sí, amb l’entranyable Adelson exercint les funcions de deus ex machina. Màquina escurabutxaques, of course.

Si Catalunya fos Las Vegas, el projecte ja estaria en la fase de postproducció.