Els caps de ramat

Els éssers vius que viuen en comunitat segueixen el seu instint quan assumeixen que hi ha d’haver un cap de colla. Els mètodes de la Natura duen a la posició dominant el mascle o la femella que fa valdre la seva autoritat. L’homo sapiens, el més animal de tots els animals, comet un pecat de supèrbia quan considera que el seu mètode de tria del cap de colla és útil. Milers d’anys d’història avalen l’afirmació.

A la Natura, sapiens exclòs, el cap de colla, el líder, actua a benefici de la comunitat que l’acompanya: hi ha jerarquies, hi ha necessitats diferents, hi ha prioritats, però, a la seva manera, els animals tenen clar que l’objectiu que comparteixen és el bé comú.

L’homo sapiens, en la seva enfollida cursa cap a l’autodestrucció, ignora sistemàticament el concepte que els altres animals inferiors tenen com a referència quotidiana.

Tesis actuals prediuen una societat global dividida en tres estrats notablement diferenciats. Dalt de tot, un totpoderós 5 per cent de la població, que tindrà per sota un 20 per cent de servents directes que faran de gestors de les seves riqueses –administracions, policia, exèrcit…– i un 75 per cent de quasi xurma: persones amb un poder adquisitiu minso que viuran en condicions de precarietat notable. És el retrat d’una societat perversa i malalta.

En termes geogràfics peninsulars, la nul·la idoneïtat dels caps de ramat és fa palesa cada dia. No hi ha diners per als serveis bàsics de la societat, però n’hi ha per construir trens d’alta velocitat que no duen enlloc, per a aeroports que només empren els insectes voladors, per a bancs amb aspecte de femer, per a tancs fabricats a Alemanya… Els caps de ramat menteixen quan no diuen la veritat i quan no en volen parlar i ignoren de manera sistemàtica el bé comú. Són el retrat d’una societat perversa i malalta.

Si no fes riure, faria plorar, la manera en què el ramat tria els seus líders i assumeix les conseqüències de la seva inutilitat.

Si no fes riure, faria plorar, la tossuderia a voler pertànyer a un ramat que, amb bravura, sembla voler fer veritat el mite dels lèmmings, aquells simpàtics rosegadors que tothom creu que tenen la dèria de llançar-se des de penya-segats. Se n’ha de ser, de ruc.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s