Arxipèlag

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 2 de novembre del 2006)

La deriva dels continents, Gerard Guix. Angle Editorial, 2005. Pàgines: 176.

Una illa és, en definició barata, una superfície de terra completament envoltada de mar. A partir d’una certa quantitat d’illes que estiguin situades més o menys a prop, hom parla d’un arxipèlag. Superada la fase geogràfica, arriba la literària: en les coses de les lletres, ha fet una certa fortuna considerar les persones com a illes —l’aïllament i tota la pesca—, un símil que potser sí que era cert en les èpoques de l’antigor i que ara pren una vitalitat esponerosa a causa de l’alegria acrítica en què els humans s’emmotllen als falsos paradisos artificials que es promouen des del poder real —el de les grans empreses—, que, a despit dels embolcalls enlluernadors amb què disfressen els seus missatges, malden per implantar arreu la incomunicació que afavoreix la indefensió estil contents i enganyats.

Els personatges de La deriva dels continents, que no és una novel·la, poden entrar amb facilitat en la categoria d’illes perdudes, d’illes a la deriva —si s’accepta la llicència antifísica—, que, pels atzars de la dinàmica social, acaben constituint un arxipèlag —o formant part de manera clara de l’arxipèlag global, que també seria una interpretació correcta.

Guix, que prové del teatre —com a escriptor i com a director—, comença pel final: l’entrada del seu text, que no deixa de ser una mena de joc escrit, marca el destí de personatges que el lector encara no coneix i també el to de les explicacions amb què els dóna a conèixer. En trenta-quatre capítols relativament breus —tota l’obra ocupa 174 pàgines— es repassen el que seran els últims dies d’un grapat de persones inventades que, tot i aquesta condició, reflecteixen força bé les neurosis que, ara com ara, formen part de la quotidianitat mental de la població occidental. Els temes són els eterns —l’amor, la mort, la solitud, la sensació que no s’és comprés, la por a la intimitat emocional, el sexe…—, però la força que Guix aconsegueix atorgar a La deriva dels continents fa que l’actualització que en fa esdevingui efectiva un cop en negre sobre blanc.

La narració basa la seva evolució en el pas del temps i en la definició creixent dels individus que fa transitar pel paper. Aquesta opció, tan bona com qualsevol altra, combinada amb l’absència d’un argument clàssic —allò del plantejament, nus i desenllaç— comporta que, en alguns moments propers al final físic del llibre, el lector pugui pensar —el plantejament té uns límits— que el text no avança en no rebre informacions noves que mantinguin l’interès, però aquesta circumstància no hauria de ser un obstacle gaire seriós a l’hora de considerar seriosament la possibilitat de llegir La deriva dels continents. Si més no, fora bo llegir-lo per fer justícia a la feina de reflexió i redacció que ha dut a terme l’autor, que esdevé exemple d’una dedicació que hauria de ser norma i que, ara com ara, en aquests temps en què als planetes se’ls fa lluir com a estrelles, és, malauradament, l’excepció.

 

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s