Pistoles a Barcelona

Ciutat d’espies, Jordi Solé. Columna, 2012. Pàgines: 332.

Un aiguabarreig d’amors, baixos fons, ciència especulativa, injustícia social, corrupció policial, pistoles, crònica social i els efectes de la Primera Guerra Mundial a Barcelona és el que el sabadellenc Jordi Solé fa confluir a Ciutat d’espies, una novel·la lleugera i sense pretensions de transcendència que opta pel ritme constant com a ham amb què pescar el lector que busca una eina d’entreteniment.

La novel·la recupera el periodista Pol Vidal com a protagonista. Després que Vidal, a Barcelona Far West, l’anterior novel·la de Solé, va conviure amb Buffalo Bill, el redactor en cap del Diari de Barcelona del 1915 té ara en Charles Ryder com a company d’aventures. L’agent de l’MI-6, el servei secret britànic, el recluta amb l’objectiu d’aconseguir per al seu país els plànols d’una arma encara inexistent, el Martell de Thor. Se li atribueix, al giny, una capacitat destructora prou gran com per a poder posar el punt final a la guerra aleshores encara europea. El problema que fonamenta Ciutat d’espies és que els plànols de l’arma també els volen els alemanys, els francesos, els russos del tsar i els russos antitsaristes. Com que tots tiren de pistola –o revòlver–, el vessament de sang per consum involuntari no oral de plom està garantit.

Ciutat-d'espiesSolé tira pel dret, a l’hora de fer avançar la peripècia a què sotmet els seus personatges inventats i, també, els personatges reals que emmotlla a la ficció en funció de les seves necessitats. Un pèl lluny dels paràmetres de la novel·la clàssica, força lluny dels de la novel·la policial –els personatges que presenta provenen del ram de l’estereotip– i al marge dels cànons dels best-sellers de qualitat, l’autor sembla situar l’agilitat en el ritme narratiu com a prioritat màxima i opta per la linealitat extrema tret dels pocs moments en què considera que alterar l’ordre d’aparició de dues seqüències consecutives li permet afegir interès a la seva proposta.

Així, les descripcions, els suggeriments i les crides a la complicitat no tenen un pes gaire important en el cos de la novel·la: les més significatives aconsegueixen la categoria de pinzellada. La resta són senzilles referències al moment històric que viu la ciutat, a què sembla voler atorgar-se-li un cert protagonisme en ser esmentada a través de locals, personatges, carrers i institucions. Les línies que s’hi refereixen, però, són garlandes i ornaments purament incidentals, espuris, i no aporten massa crítica al text, que en podria prescindir sense perdre cap de les seves característiques essencials.

Comentari publicat a El Punt Avui el 17 de maig del 2012: elpuntavui.cat/ ciutat d’espies

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s