El vídeo, l’estrella de la ràdio i Internet

Una generació recordarà amb melangia –o envermelliment de galtes– l’èxit que va aconseguir el 1979 una cançoneta ben poca cosa anomenada Video Killed The Radio Star. Era dels britànics The Buggles i en el videoclip tenien presència notòria les ulleres desmesurades del cantant. La cançoneta i el seu clip va ser prou representatius d’una època, fins al punt que l’ara ja gens revolucionària MTV els van escollir com a targeta de presentació de la seva activitat televisiva. Després el DVD va matar el vídeo i el llapis de memòria ha massacrat els DVD, però aquesta és una altra història.

És indubtable que els avenços en la tecnologia segueixen un camí flanquejat pels cadàvers dels ginys esdevinguts inútils. És el que deia la cançó i és veritat.

El món de la –presumpta– informació és sensible en extrem, a aquesta circumstància. Sí, la ràdio es manté viva. Sí, els diaris encara s’imprimeixen. Sí, per la televisió simulen noticiaris… però internet s’ho endú tot per endavant. Els mitjans d’informació i, també, els informadors.

Periodistes –encara– amb contracte i periodistes sense contracte tenen un punt d’acord: tots accepten que la xarxa és el problema però també la solució. Els matisos són més complexos: el problema té a veure amb la més absoluta i miserable de les precarietats dels informadors i la solució… Bé, la solució segur que apareixerà en algun moment, notòriament inesperat però tanmateix contínuament invocat.

La realitat: la xarxa és plena de periodistes, pseudoperiodistes, quasiperiodistes, blogaires i espècimens de naturalesa variada que hi aporten amb més aviat bona fe els seus coneixements i les seves reflexions i que mantenen viva una actitud notòriament pavloviana: comencen a salivar tan bon punt cliquen el botó de les estadístiques. Una dada sobre les visites que reben és tot el que en trauran, de la seva feina. Bé, i els “m’agrada” si tenen presència al Facebook i algun comentari al seu lloc web si els llegeix algú amb voluntat d’interactuar.

Aquest és el drama de la informació, avui en dia: no és percep com a res valuós pel que valgui la pena pagar. El públic, sadollat d’entreteniment i que se sent satisfet amb la queixa contínua, no té esma per empunyar les eines amb què combatre els que l’humilien ara sí ara també: informar-se de veritat, assumir que la bona informació té un valor i un preu, fa mandra.

Per això els informadors per vocació treballen de franc a la xarxa. Que no és de seguretat, és clar.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s