Sense manies

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 2 d’octubre del 2003)

Obaga, Albert Villaró. La Magrana, 2003. Pàgines: 144.

Obaga –paraula que identifica la part fosca d’una muntanya, l’oposada al solell– és el títol de la segona novel·la d’Albert Villaró, que té una presentació contradictòria: malgrat el nom de fonts del text, l’obra arriba al lector, físicament, amb una coberta en què hi ha tres vaques que jeuen en un prat d’herba escassa i que tenen al damunt un cel blau clar, tacat amb núvols lleus.

Aquesta contradicció –cal pensar-la intencionada– té una trasllació directa en el protagonista, en Tomàs, un home de camp que sembla que té ben assumida la parsimònia de la vida natural fins que els fets que es desencadenen a partir d’una circumstància força casual el fan reaccionar.

Que en Tomàs té caràcter queda ben clar amb les primeres frases del text: l’home no veu bé que les seves vaques es posin de part a la matinada “com si no poguessin parir de dia, en havent esmorzat”. Tota una definició de principis filosoficovitals a partir de la qual neix i creix un personatge del tot creïble –paga la pena remarcar aquesta condició del personatge: creïble– malgrat les peripècies en què haurà de prendre part: en Tomàs és testimoni casual d’una cita de contrabandistes d’alta volada i ho comenta a en David, un veí de qui ignora que és una mena d’experiodista. En David actua pel seu compte i du a la premsa les anades i vingudes nocturnes que es produeixen a prop de Llobarca, el poblet del Pirineu en què transcorre part de l’acció.

Amb els afers dels contrabandistes estesos com llençols al sol, tot s’emmerda i en Tomàs ha de fer mans i mànigues per mirar d’aconseguir que Llobarca torni a ser un indret tranquil en què, passi el que passi, hi regni la calma.

L’esquelet de la novel·la, però, n’és només l’esquelet. Villaró, sense manies de cap mena –afortunadament!– hi afegeix la Rosa, promesa d’en Tomàs; la Magalí, xicota d’en David i un dels objectius carnals i existencials del protagonista; els contrabandistes de tota la vida; els contrabandistes forasters però ja implantats; els contrabandistes acabats d’arribar; la Guàrdia Civil tranquil·la; la Guàrdia Civil ramboniana; Somorra –¿resultat d’un joc de paraules en què participen Andorra, Sodoma i Gomorra?–; l’Exército Guerrilleiro do Pobo Galego i alguna cosa més.

Tot això, a Obaga, està ben lligat, molt ben lligat, i el resultat és una novel·la que té un ritme narratiu prou trepidant per fer-la mereixedora, amb justícia, d’aquella qualificació que diu que si es comença a llegir-la, no es podrà deixar de fer-ho.

Villaró tira pel dret a l’hora d’explicar una història que té clara en la forma i en el fons. Les frases avancen amb empenta i l’una du a l’altra en l’explicació d’uns fets que s’emboliquen amb fluïdesa: l’absència de complexos amb què l’autor mou les peces du el lector a immergir-se sense gaire problemes en el que s’exposa.

En aquest sentit, la desimboltura narrativa de l’autor recorda la que va emprar Boris Vian en la redacció d’Elles no se n’adonen, un text que, com Obaga, s’acosta als paràmetres de la literatura d’acció, en sublima els components principals i ignora deliberadament tot allò que es podria aribar a considerar palla.

Acció i concisió narrativa

La qüestió formal a la novel·la de Villaró manté una relació directa amb la qüestió de fons: amb la mateixa decisió amb què escriu, exposa. La mecànica literària no pren camins secundaris i tampoc no ho fan els personatges. Acció i concisió a l’hora de presentar el primer pla narratiu –allò que passa als personatges de manera directa– i el segon pla –allò que provoca o justifica les accions dels personatges: en aquest cas, tot el que hi ha de fosc al darrere d’una activitat comercial, el contraban, que ja és fosca de mena–. I això enganxa i, segons com, crea addicció.

Si es tenen en compte els brots que sorgeixen en els últims temps en els camps de conreu de la literatura catalana –l’escrita en català–, Obaga –o Villaró, si es manté ferm en les conviccions literàries que l’animen i que exposa– és un plançó de roure, que no és poca cosa quan, amb excepcions –és a dir, allò que se surt de la norma esdevinguda normal–, allò que es publica no té entitat i no serveix ni per fer-ne fusta per cremar malgrat el xivarri gallinaci que se sent de tant en tant. És una percepció ben personal –la té qui signa aquesta peça– que la bondat d’Obaga, o la possibilitat que sigui percebuda com a bona, la certifica el fet que arriba a les llibreries sense haver guanyat cap premi.

http://www.traces.uab.es/tracesbd/avui/av02397.pdf

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s