Rosa Díez, Rosa de España II

El Baròmetre del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques) corresponent a l’abril del 2012 és un document d’aquells que paga la pena de mirar-se… especialment si algú necessita saber de totes totes, més enllà de qualsevol dubte raonable, que aquest és un món estrany. Heus-lo aquí: www.cis.es.

N’hi ha per sucar-hi oli, especialment en els apartats en què es constata que hi ha gent que considera que Rajoy ho està fent molt bé –compte a ennuegar-se amb el riure–, que Catalunya i/o el seu Estatut són el problema més greu que té ara això que en diuen Espanya –ja els agradaria, als catalans, que això fos cert…– i que la situació econòmica de l’Estat és més bona ara que fa un any… Bé, els especuladors i els adinerats que aprofiten que tot baixa de preu per incrementar el seu patrimoni general sí que ho deuen creure, això és cert.

Un tram significativament divertit és el que ressenya –pàgina 48 de l’avançament de resultats relatiu a la tabulació pel record de vot i escala d’ideologia: dades del CIS– la valoració del que ells consideren líders polítics, una denominació, per cert, notablement discutible.

La número 1 és Rosa Díez, fundadora del partit Unión, Progreso y Democracia (UPyD), d’ideologia notablement desconeguda, amb què ha posat el conegut lluent colofó a una trajectòria que comença quan una jove amb estudis d’administrativa entra a treballar com a funcionària el 1973 i s’afilia a la UGT –1976– i al PSOE –1977–. El 1979 ja és diputada a Biscaia i, des d’aleshores, viu la mateixa vida alegre i divertida que qualsevol d’aquests polítics que tenen com a única preocupació acaronar-se l’ego a diari, un parell de cops si és que no tenen l’agenda de compromisos gaire atapeïda. Aquesta Rosa Díez és la figura política més valorada a Espanya. I seria la Rosa de España si no fos per allò de l’Operación Triunfo

Francament divertit, tot plegat.

És gairebé tan divertit com el fet que aquesta líder tan ben valorada comparteix hàbitat polític –l’Estat espanyol– amb un personatge tan rellevant com José Antonio Monago, el president de la Junta d’Extremadura que deixa la seva terra a l’alçada del betum quan recorre a arguments –“si tens collons, vens i m’ho dius a la cara”– propis de covards, de borratxos, d’imbècils, de saltamarges o de descerebrats però no de representants institucionals d’un col·lectiu format per les persones humanes que l’han votat.

Extremadura té mala sort, amb els presidents que tria… tanta com l’Estat que l’aixopluga: fa no gaire mesos molta gent amb paperetes va fer president de govern un gallec amb barba i ara resulta que, en realitat, a qui van votar és a en Pinotxo.

Clar, que si en Pinotxo enviés l’extremeny Monago a negociar amb la Merkel… Potser no resoldria res, però el panxó de riure col·lectiu seria fenomenal. Fins i tot podria ser que la Díez deixés de fer, ni que no fos durant una estona, la seva famosa cara de pomes agres, la qual cosa elevaria la seva valoració a cotes similars a les de la prima de risc.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s