Parlar per dir

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI)

Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Ryszard Kapuscinski. Edició de Maria Nadotti. Traducció de Xavier González Rovira. Anagrama, 2002. Pàgines: 124.

El periodisme és una professió falsa. Si més no, ho és si es fa cas de la imatge que se’n transmet al gran públic, d’una banda, i de la percepció comú que en té la societat en què la professió es desenvolupa, de l’altra. Pel que fa a la imatge transmesa –es deixi Hollywood de banda: qui se’l creu, a hores d’ara?–, una imatge actual del periodisme és concebuda a partir dels presentadors i presentadores dels informatius diaris. No se’n qüestiona aquí la vàlua professional, però sí que es comenta que la perfecció estètica amb què se’ls presenta i el glamur que se’ls atribueix tenen més eficàcia com a despertadors de vocacions que no pas la feina que veritablement duen a terme abans no arriba el moment de posar-se davant les càmeres. A més, aquest és un efecte desitjat: tret de les excepcions, els comunicadors que apunten els fets de l’actualitat tenen molt a veure amb la imatge del desig, que cal no confondre amb el desig d’imatge. És, la televisió, un mitjà traïdor que ha acostumat la societat a fer digestions ràpides que no tenen en compte la discriminació entre la forma i el fons. Aquesta és una qüestió greu si es tenen en compte dues circumstàncies comprovades: la quantitat de temps que es dedica a diari a seguir els ninotets que surten a la pantalla petita és enorme i bona part de la població només accedeix a la informació a través del televisor.

Quant a la percepció de la professió, segons quins periodistes –aquells que surten en pantalla–  són exemples que una part de la població vol imitar –la sèrie Lou Grant va omplir les aules de les facultats de Periodisme, però això també ho han aconseguit un bon grapat de presentadors de Televisió de Catalunya, tot i que per motius diferents–. Tret d’aquests periodistes, i si s’ha de fer cas de l’expressió popular, tota la resta són –som: qui això signa també té el títol– iguals, és a dir, una colla d’enredaires que no diuen –diem– la veritat ni per equivocació. Es pot pensar que això és una exageració que sorgeix del desconeixement, però, en veure que la premsa seriosa s’apunta amb freqüència creixent al joc de les anomenables imprecisions –per no dir directament intoxicacions– o la publicació de rumors –quan hauria de ser sabut que un rumor no és mai notícia–, sí que se sent la temptació de recórrer a aquella frase tan suada: “No digueu a la meva mare que sóc periodista; digueu-li que faig de pianista en un bordell”.

La realitat és tossuda i l’esperit de servei que ha animat de sempre bona part dels professionals del periodisme ha quedat en entredit quan els mitjans de comunicació han passat a ser nous aparadors comercials en què la informació és només un dels productes que formen part de la Gran Oferta de Felicitat Consumible. El panorama no produeix plaer i du a plantejar una metàfora: qui vigila els vigilants quan aquests es posen a sou dels lladres però fan veure que segueixen alerta?

Certament, aquesta és una anàlisi de conversa de cafè perquè la situació és força més complexa i inclou elements tan significatius i poderosos com ara l’evolució de les estratègies comercials, la interrelació entre el poder econòmic –que es el real– i el poder polític –que és de fireta–, la consolidació de grups econòmics internacionals que, en els mapes, no hi veuen Estats sinó mercats potencials, el distanciament creixent entre el Primer Món i tota la resta, l’eficàcia de la publicitat a l’hora d’inserir en el públic les imatges estereotipades d’allò que produeix la felicitat i de promocionar els mètodes amb què es pot aconseguir etcètera etcètera etcètera.

Perquè tot això és veritat, cal amplificar les veus que ho denuncien. I cal fer-ho amb intensitat si es dóna el cas que les veus són d’aquelles que s’anomena “autoritzades”. I aquest cas es dóna en la persona de Ryszard Kapuscinski, un periodista polonès que es va adonar que el seu lloc en el món estava al costat dels pobres, com ell confessa, i que la seva missió vital i/o professional tenia molt  a veure amb la crònica de les malures que tenallen la gent comú del Tercer Mon.

LoscinicosnoEls coms i els perquès de la dedicació de Kapuscinski al periodisme actiu –ben allunyat de les taules de redacció que caracteritzen les cada vegada més robòtiques (i, per tant, menys humanes) factories periodístiques– es poden localitzar en el llibre Los cínicos no sirven para este oficio –sotstitulat Sobre el buen periodismo–, que no és una biografia del periodista: es tracta d’un recull de tres intervencions de Kapuscinski dutes a terme amb públic al davant.

Si s’imagina tot allò que pot explicar el periodista polonès, el llibre és escàs –cent vint-i-quatre pàgines–, però, en aquest cas, el continent no delimita de manera tràgica un contingut que és intens.

L’interès que pot despertar la lectura de les intervencions de Kapuscinski és divers i desigual. La segona se centra, fonamentalment, en l’experiència africana del periodista i quasi tot allò que es diu té a veure amb els sotracs polítics i sovint bèl·lics que ha patit i pateix encara el continent negre. Permet, aquesta segona conversa, conèixer algunes incidències viscudes a l’Àfrica, que fan apreciar, si més no, la manera en què es pot encarar una professió quan els mitjans de què es disposa no arriben ni a la sola de la sabata de la voluntat que es té  a l’hora de tirar endavant.

La tercera conversa transcrita és, de fet, un diàleg entre Kapuscinski i l’escriptor britànic John Berger. L’intercanvi d’impressions que mantenen serveix per referenciar la manera en què cal acostar-se a la realitat que, be fent literatura, bé fent periodisme –s’obviï el debat ougallinaire que desperten la identificació “periodista i escriptor”–, es descriu. Tot i la concreció del tema, hi ha consideracions d’abast ressenyable: “…des del desenvolupament els mitjans de comunicació en la segona meitat del segle XX, vivim dues històries diferents: la de veritat i la creada pels mitjans. La paradoxa, el drama i el perill rauen en el fet que cada cop és més coneguda la història creada pels mitjans que no pas la de veritat.(…) En sóc molt conscient perquè treballo en el món de la informació”. (pàg. 112)

Aquesta reflexió encaixa a la perfecció en el conjunt d’idees que hi ha en la primera de les converses recollides a Los cínicos no sirven para esta oficio. Kapuscinski hi radiografia l’exercici actual del periodisme i la contextualitza amb un encert esmolat que denota la seva condició de gat vell en la professió. En quasi totes les intervencions que protagonitza en la conversa –mantinguda a Itàlia el novembre del 1999 en el si d’un congrés sobre periodisme–, el cronista polonès engalta veritats difícilment qüestionables. No té sentit reproduir aquí bona part de la conversa, però si cal deixar constància de declaracions com ara aquests botons de mostra:

“En la segona meitat del segle XX, (…) el món dels negocis descobreix de sobte que la veritat no és important i que ni tant sols la lluita política és important: allò que compta, en la informació, és l’espectacle” (pàg. 36). Això explica les campanyes polítiques fetes amb eslògans, escenificacions de tota mena que només es desencadenen quan hi ha una càmera que pot enregistrar-les, la sobredosi de successos amb què algunes televisions organitzen els seus informatius… El bo de l’espectacle és que distreu i en el 95 per cent casos no exigeix pensar…

“L’única manera correcta de fer la nostra feina és desaparèixer, oblidar la nostra existència. Existim només com a individus que existeixen per als altres, que comparteixen amb ells els seus problemes i intenten resoldre’ls, o, si més no, descriure’ls”. (pàg. 38) És una reflexió bonica però que esdevé ingènua en uns moments en què hi ha més periodistes estrella que estels en el cel. Als Estats Units. I aquí també, és clar…

“Hi ha països en què existeix la llibertat d’expressió, en què no hi ha censura oficial, però la llibertat del periodista està limitada pels interessos de la capçalera –la publicació– per a la qual treballa”. (pàg. 56). Deixarà malament un periodista amb hipoteca i fills que treballa en un diari una pel·lícula que ha estat produïda pel grup empresarial pel qual treballa quan, a més, el grup, edita el llibre en què es basa la pel·lícula, el disc amb la banda sonora i el vídeo abans d’emetre-ho en la televisió que també gestiona i comercialitzar tot el marxandatge que es pugui arribar a inventar?

Aquestes coses passen. De veritat. Kapuscinski no ho resol, però hi fa pensar. No és poca cosa.

Advertisements

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s