Una negra clàssica

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 10 de juny del 2010)

El policia que riu, Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Traducció de Laia Font i Mateu. Columna, 2010. Pàgines: 321.

El duet creatiu que formen els autors d’El policia que riu és el responsable d’una sèrie de deu novel•les que tenen com a protagonista l’inspector Martin Beck. Les seves topades amb el món del crim tenen lloc a Estocolm, la capital de Suècia, un país nòrdic que, ara com ara, per les coses de la relació entre el comerç i la literatura, apareix més perillós que la ciutat de Chicago en els moments més intensos de la llei seca.

Tot i que, algun dia, algú hauria de perdre el temps a fer una anàlisi sobre les repercussions de l’entabanada Larsson-Millennium en el mercat literari nacional català, el cert és que l’allau de novel•la negra d’origen nòrdic que s’ha desplomat sobre el lector acull algunes propostes que sí que paga la pena haver pogut conèixer. Les que tenen a veure amb el duet Sjöwall-Wahlöö estan entre elles.
A causa de les dates de redacció –entre mitjans dels seixanta i mitjans dels setanta del segle passat– i de la seva condició europea, el panorama que es dibuixa a les novel•les de la sèrie de l’inspector Martin Beck té una consistència apreciable perquè apel•la a realitats relativament conegudes.

En aquest context, és especialment interessant el contrast que s’estableix entre la inqüestionada perfecció unidimensional de la socialdemocràcia sueca –una perfecció icònica, generalment mítica– i les esquerdes, els plecs, els estrips i els trencs que se li atribueixen bé a través dels fets que es descriuen –El policia que riu, publicada originalment el 1968, fa servir una manifestació en contra de la Guerra del Vietnam com a excusa per a la crítica de la policia uniformada com a eina de repressió social–, bé a través de les intervencions dels personatges, que, en bona part dels casos, no combreguen amb els procediments mecànics de la màquina de la qual, per unes raons o unes altres, formen part. En aquest context, sí que es pot afirmar que El policia que riu satisfà una de les exigències del gènere negre, la que demana que les seves mostres exerceixin la crítica social.

De la novel•la de Sjöwall i Whalöo també es poden afirmar un parell de coses més.

D’una banda, se’n pot dir que té l’agradable regust de les coses ben fetes, el de les novel•les elaborades amb voluntat de perdurar.

De l’altra, se li pot agrair que deixi de banda els patrons que provenen generalment dels Estats Units i que se sotmeti a aquesta sensibilitat europea que atorga pes a l’element humà en detriment de la sempre efectista espectacularitat. Això ajuda a entendre els personatges i les situacions que proposen els autors i, per extensió, a assumir els resultats de les reflexions generals que suggereixen amb una eficàcia que cal considerar valuosa.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s