Fent el Moore

(Comentari publicat al suplement Cultura de l’AVUI el 16 de desembre del 2004)
Fora els que manen!, Michael Moore. Traducció de Kiko Amat i Francesc Rovira. Empúries. Barcelona, 2004. Pàgines: 297.
La victòria abassegadora del cristià renascut George W. Bush en les eleccions a la presidència dels Estats Units que van tenir lloc el 4 de novembre passat és, de ben segur, una realitat incontestable que haurà tingut efectes contraposats en la vida present i futura de l’agitador sociocultural Michael Moore, que s’ha significat com a assot mediàtic dels republicans –la dreta més dretana– i, en un grau menor, dels demòcrates –la dreta no tan dretana– del seu país.
Efectivament, Moore, que va dur a les pantalles del cinema i de la televisió el film Fahrenheit 9/11 amb la voluntat especificada de fer servir la producció com a eina d’atac contra Bush i la cort de neoconservadors que l’acompanya i contra el conglomerat d’empreses a què serveixen tots plegats, haurà de patir les decisions i les accions del seu govern durant els quatre anys vinents –el patiment serà espiritual, perquè aquest home rodanxó i extremament desimbolt té el ronyó ben cobert gràcies als ingressos que percep com a autor de llibres i films de denúncia, tots exitosos.
També és cert, però, que les peripècies nacionals i internacionals que protagonitzaran els seus –i nostres, segons com es miri– manaires –els visibles i els poc perceptibles: les grans empreses petrolieres, armamentístiques…– l’ajudaran a aconseguir amb facilitat materials nous per a les seves obres, que treu al mercat amarat de l’esperit del corcó i que ara arriben amb regularitat actualitzadora a les prestatgeries de les llibreries catalanes.
Aquest és el cas de Fora els que manen!, un llibre no gaire gruixut que no s’aparta ni un mil•límetre –ni mig– del tarannà Moore –res a veure amb altres tarannàs més acostats des del punt de constatació geogràfic.
L’obra, publicada als Estats Units ara fa uns vuit anys –és a dir, durant el mandat del president saxofonista, Bill Clinton–, és un exemple perfecte d’allò que es podria anomenar fer el Moore, tot i que de precedents en el camp de l’agitació social no violenta n’hi ha un niu i que l’home que transita sota una gorra de beisbol vermella no ha inventat res.
La realitat econòmica
Fora els que manen! –cal tenir en compte que és un llibre pre-Bush– té una orientació força social en presentar un discurs que, tot i fer atenció a les maquinacions polítiques i les seves conseqüències, toca de prop la realitat econòmica de bona part dels compatriotes de Moore: els de la butxaca petita.
D’una manera més concreta, alguns dels col•lectius a què Moore fa referència són el de  les mares que depenen de les ajudes econòmiques d’institucions públiques, els ciutadans que viuen en condicions tercermundistes, els reclusos i els partidaris i els detractors de l’avortament. Aquests grups socials –i d’altres– Moore els redibuixa amb les tintes de la ironia, la sàtira, el sarcasme i, en alguns casos, la solidaritat, i ho fa amb aquest seu estil planer que, fàcilment, acosta al lector el discurs que proposa l’autor. És un llibre Moore, indefectiblement, tot i que això, posem que a Europa, comporta l’existència d’uns certs peròs.
Tot i que la universalitat es pot aconseguir sense problemes a través de la localitat, la localitat no és una garantia per a la consecució de la universalitat. I és el cas que Fora els que manen! és un llibre localista concebut, amb una lògica correcta, per ser consumit allà on es va engendrar: tret que se senti un interès molt viu pels Estats Units, algunes –no totes– de les coses que s’hi expliquen cauen lluny, per dir-ho així…
Això delega l’atractiu potencial de la peça en l’estil dansaire i la intencionalitat castigadora que empra Moore a l’hora un estil i una intencionalitat que, d’altra banda, han estat útils als detractors de l’autor a l’hora de titllar-lo –amb un cert fonament– de demagog.
Certament, Moore es passa de frenada en alguns dels revolts –també a l’hora de pilotar Fora els que manen!: en un dels passatges, fa uns recomptes d’intencionalitat de vot que provoquen tendresa per la infantilitat amb què els planteja–, però no és més nociu que aquells i que allò que critica: si més no, no hi ha notícia que les seves creacions hagin provocat la mort de ciutadans innocents en algun indret del món ni que les seves propostes hagin produït la pèrdua de llocs de treball. És sabut que els bufons tenien carta blanca quan s’adreçaven als reis i que a la seva funció se li atribuïa alguna utilitat. Si més no, això passa com a veritat acceptada.

Anuncis

Escriu quelcom, si vols...

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s