Els caps de ramat

Els éssers vius que viuen en comunitat segueixen el seu instint quan assumeixen que hi ha d’haver un cap de colla. Els mètodes de la Natura duen a la posició dominant el mascle o la femella que fa valdre la seva autoritat. L’homo sapiens, el més animal de tots els animals, comet un pecat de supèrbia quan considera que el seu mètode de tria del cap de colla és útil. Milers d’anys d’història avalen l’afirmació.

A la Natura, sapiens exclòs, el cap de colla, el líder, actua a benefici de la comunitat que l’acompanya: hi ha jerarquies, hi ha necessitats diferents, hi ha prioritats, però, a la seva manera, els animals tenen clar que l’objectiu que comparteixen és el bé comú.

L’homo sapiens, en la seva enfollida cursa cap a l’autodestrucció, ignora sistemàticament el concepte que els altres animals inferiors tenen com a referència quotidiana.

Tesis actuals prediuen una societat global dividida en tres estrats notablement diferenciats. Dalt de tot, un totpoderós 5 per cent de la població, que tindrà per sota un 20 per cent de servents directes que faran de gestors de les seves riqueses –administracions, policia, exèrcit…– i un 75 per cent de quasi xurma: persones amb un poder adquisitiu minso que viuran en condicions de precarietat notable. És el retrat d’una societat perversa i malalta.

En termes geogràfics peninsulars, la nul·la idoneïtat dels caps de ramat és fa palesa cada dia. No hi ha diners per als serveis bàsics de la societat, però n’hi ha per construir trens d’alta velocitat que no duen enlloc, per a aeroports que només empren els insectes voladors, per a bancs amb aspecte de femer, per a tancs fabricats a Alemanya… Els caps de ramat menteixen quan no diuen la veritat i quan no en volen parlar i ignoren de manera sistemàtica el bé comú. Són el retrat d’una societat perversa i malalta.

Si no fes riure, faria plorar, la manera en què el ramat tria els seus líders i assumeix les conseqüències de la seva inutilitat.

Si no fes riure, faria plorar, la tossuderia a voler pertànyer a un ramat que, amb bravura, sembla voler fer veritat el mite dels lèmmings, aquells simpàtics rosegadors que tothom creu que tenen la dèria de llançar-se des de penya-segats. Se n’ha de ser, de ruc.

Anuncis

Com en el billar

Kabul i Berlín a l’últim segon, Joan Mas i Vives. Proa, 2012. Pàgines: 364.

Un periodista rep l’encàrrec de fer un llibre sobre la temporada l’equip de bàsquet que promou un amic seu i que té com a entrenador un altre amic seu, amb els que manté lligams des de la infantesa. El procés de documentació li dóna accés a informacions desconegudes i es transforma en un període de descoberta de fets que li ofereixen una nova manera d’avaluar-se i d’avaluar el seu entorn.

L’escriptor mallorquí Joan Mas i Vives tria per a la seva segona novel·la aquest plantejament argumental que contribueix a engruixir el món literari poblat per periodistes que descobreixen la veritat de la seva ànima a mesura que aclareixen les ombres que els han estat envoltant.

L’autor deixa clar, de manera implícita, que no té un interès real a fer creïble la literalitat de la seva narració: el periodisme que ell descriu –la manera de fer les coses en el dia a dia del protagonista– té a veure amb la imatge èpica i engrandidora que s’ha volgut donar a la professió de manera tradicional, no amb el seu lamentable estat actual. Així mateix, el lirisme exhortatori amb què dota bona part dels diàlegs desenganxa l’obra dels paràmetres de la versemblança. I, encara, les peripècies a l’estranger d’un dels coprotagonistes –en Joan– arrodoneixen la sensació que Mas i Vives, a l’hora de delimitar l’àrea física de la seva novel·la, ha volgut dibuixar-se un escenari del tot irreal en què sentir-se fonamentalment còmode a l’hora de fer brollar les seves intencions.

Kabul-i-Berlín-a-l'últim-segonKabul i Berlín a l’últim segon, en què hi ha una intensa i extensa quantitat de referències al món del bàsquet, vol parlar de la vida i dels tombs que hi fan els que la interpreten des del protagonisme i els que consideren que ja els va bé el paper de secundari. Per això, la figura d’en Joan –absent físicament, omnipresent arreu a causa dels efectes dels seus actes– esdevé el motor que fa moure el xassís en què hi ha en Guillem i en Toni –que completen el tercet de companys de joc en la infantesa– i la resta de personatges.

Com en una mena de joc de billar en què no cal que les caramboles siguin estèticament perfectes, les evolucions vitals que animen la novel·la topen les unes amb les altres. En alguns casos, els tocs són freqüents. En d’altres, esporàdics. Uns són forts i destaroten la resta de boles de la taula. Els altres són quasi insinuacions de frec que ben bé podrien passar desapercebudes. El conjunt que retraten amb els seus moviments és fràgil, la qual cosa sembla demostrar que l’escriptor ha dut a bon port les seves intencions.

Comentari publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui el 31 de maig del 2012: elpuntavui.cat/kabul i berlín en l’últim segon

Participacions preferents

El curs accelerat d’economia global que du a terme si et plau per força la població que paga impostos la posa en contacte amb realitats insospitades. Les participacions preferents entren en aquesta categoria: el noi o la noia tan simpàtics de la caixa –o el noi o la noia sorruts del banc– han deixat de ser persones de confiança. Ara són persones de desconfiança, perquè han estat elles les que han perpetrat en els clients una mena de robatori a somriure armat. Sí, és clar, com en l’exèrcit, elles només obeïen ordres.

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) fa mesos que segueix la pista als llestos i les llestes que van decidir engruixir les seves entitats financeres amb aquestes participacions preferents que els i les situen sense discussió en l’àmbit del delicte moral. En el cas de la CNMV, hauria estat lloable que perseguís les males pràctiques mentre es produïen, però, ja se sap, l’Imperi En Què Mai No Es Ponia El Sol Fins Que Es Va Pondre Del Tot I Per Sempre ja les té aquestes coses. És a dir, que encara gràcies que ara fan alguna cosa –a la seva manera– per posar remei a l’estafa.

Les dades més recents fetes públiques són de traca: la comissió ha fet un cop d’ull al 70 per cent de les operacions amb participacions preferents gestionades entre el 2008 i el 2011 i ha trobat que el 43 per cent dels casos són irregulars. Arrodonint-ho: una de cada dues participacions preferents pot estar emparentada amb la soferta enganyifa de l’estampeta. Això, en el més esperançador dels casos.

Els afectats són els de sempre: persones de bona fe que no dubtaven dels empleats de la sucursal de tota la vida i que van signar a ulls clucs el que els van posar al davant i després encara van donar les gràcies per l’atenció rebuda. Atenció preferent, per descomptat.

La CNMV diu que ha obert quatre expedients sancionadors i que quasi segur que n’obre un parell més. No diu gaire cosa més perquè, segons el president de l’ens, Julio Segura, el ball de bastons que han protagonitzat caixes i bancs fa que ara com ara, la CNMV no tingui clar la identitat dels responsables que està encalçant. Una meravella. Els Germans Marx matarien per un guió d’aquest nivell.

La cosa divertida és que els partits polítics amb representació parlamentària a l’Estat –CiU, PP, PSOE, IU, UPiD, PNB i els del Grup Mixt– s’han posat d’acord a considerar que la manera en què s’han gestionat les participacions preferents ha creat alarma social i ha estat un frau. Com aquell, han vist la llum. Com la CNMV, l’han vista tard. Tardíssim.

Per sort per a tothom, aquests partits polítics són els que han de vetllar pel benestar dels ciutadans. És evident que no cal patir.

Bankia i les promeses del PP

El cas Bankia i els serials sud-americans –i algun de català– aviat tindran alguna cosa en comú: la seva durada i la manera envitricollada en què es produeixen.

La intrèpida gestió que han dut a terme els responsables de les caixes i els bancs  que sectors del PP i ens i entitats afins van fer servir com a eina per al finançament de les seves alegres aventures especulatives passa factura. Lògicament. A Bankia i a tothom que contribueix econòmicament al sosteniment de l’Estat de la xaranga i la pandereta.

Ara com ara, la cosa puja a uns 23.000 milions d’euros, que són els que l’Estat espanyol, per decisió del govern Rajoy, farà aparèixer per art de màgia amb la intenció de no deixar els seus amb els culs enlaire. De fet, una de les primeres consideracions que es va afanyar a fer públiques el flamant president de Bankia, José Ignacio Goirigolzarri, tenia com a protagonista el seu immediat successor, Rodrigo Rato. Segons el seu substitut, l’exvicepresident popular hauria hagut de fer front “a una situació molt complexa”. Caram. Pobre home…

El fet –salvar el soldat Bankia i no buscar les pessigolles als seus comandaments– no deixa de ser contradictori.

El PP, en la pàgina 34 del programa electoral amb què es va presentar a les eleccions del novembre passat, afirma –afirmava–: “Reforçarem i exigirem les responsabilitats pertinents a aquells gestors que hagin incorregut en una administració deslleial o negligent”.

Ara mateix corre per internet una llista de noms de gestors en què el PP  hauria d’esta interessat. S’hi esmenta, per exemple, Manuel Escribano, exdirector general de Caja Segovia, que es va prejubilar amb una pensió de 12 milions d’euros, i José Luis Méndez, exdirector general de Caixa Galicia, que se’n va sortir amb 11,2 milions d’euros.

N’hi ha més. I s’hi poden afegir cracs de les finances com ara Aurelio Izquierdo, de qui s’acaba de saber que, com a exdirector financer de Bankia, té dret a una indemnització de 14 milions d’euros. Preu per preu, sabates grosses…

El PP sí que ha anat a la idea amb la reforma laboral, el copagament sanitari, les retallades en la educació, les retallades en la sanitat, el perdó i la gratificació als evasors fiscals i l’enfortiment del centralisme decimonònic en el camp de les infraestructures.

En el cas Bankia, genera dubtes sobre la seva voluntat de mantenir l’embranzida reformista i ser fidel al seu programa electoral tot i que el què tragués de les butxaques i els comptes bancaris –locals o paradisíacs– dels mals gestors potser s’ho estalviarien les butxaques dels pobres ciutadans pobres que el van votar.